Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 27 de gener del 2013

Una petita perla

El festí de Babette

"Quan cuinar és un art..."

"Un artista pot renunciar al luxe i las diners, però no li demaneu mai que renunciï a expressar el seu talent".

Aquest llibre d'Isak Dinesen pseudònim de l'escriptora karen Blixen ( autora coneguda per Memòries d'Àfrica ) va inspirar la pel.lícula de Gabriel Axel que el 1988 va obtenir l'Òscar a la millor pel.lícula estrangera.
Dues germanes , filles d'un pastor luterà, viuen a Berlevag ( Noruega ) on han estat educades en l'austeritat i la rigidesa. Un dia arriba a aquest poble ,recomanada per un vell amic de les germanes, una noia, Babette, la qual fuig de París on ha perdut fill i marit.
Treballa durant quinze anys de criada per les germanes i quan sobtadament rep uns diners capgira l'harmonia dels seus habitants oferint-los un festí gastronòmic amb menges delicioses i vins francesos gairebé plaers pecaminosos per ells.
Babette havia estat una gran xef a París i lluny de marcir-se el seu talent l'explota com a goig personal més que per el gaudi dels comensals.

" L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres"

No us perdeu els silencis i les mirades i descobrireu un cert  misticisme que ho embolcalla tot...



http://www.youtube.com/watch?v=_hjjIIgq_io&feature=youtu.be


dissabte, 19 de gener del 2013

Gessamí verd ( Yasmina Khadra )

Darrera una flor s'amaga una persona. Darrere un nom de dona s'amaga un home.
M'agrada que qui escriu ja sigui amb el seu nom o amb un pseudònim jugui amb el lector. Com a lectors anem construint una imatge de l'escriptor. Com és físicament, com viu o ha viscut, què sent, per què escriu el que escriu... sense saber-ne res fins que ho descobrim. I llavors ens sorprenem.
Sovint, com en la contemplació d'un quadre, no ens cal anar més enllà. El plaer de la imatge semblant al plaer de llegir forma part d'un vincle invisible que s'estableix entre l'artista i l'espectador. Ens arriba la bellesa cromàtica de la mateixa manera que ens commou la lectura quan esdevé apassionant sense escletxes  polítiques, religoses o socials.
Hi ha persones que han nascut per a fer-nos la vida més digerible. Seria un insult donar-los l'esquena.
He descobert Yasmina Khadra llegint " Lo que el dia debe a la noche" i fins que no l'he acabat no he buscat res de l'autora. L'autora és un home, un ex-comandant de l'exèrcit argelí que ha escrit sota un pseudònim per denunciar les injustícies del seu país sota els règims polítics i militars.
Al darrere d'un llibre s'amaga una altra història (real) tant  o més fascinant que la que cada nit ens trasbalsa i ens fa qüestionar aspectes de la nostra vida, de l'argument  del llibre i de l'autor. Vides parale.les que no s'assemblen en res però que es sostenen en els mateixos valors. 
Lo que el día debe a la noche parla de l'amor, l'amistat i la lleialtat en un país desconegut per molts de nosaltres. A Argèlia , sota el règim de l'islam i on es parla el francès com a segona llengua, hi transcorre una història disortada, fraccionada per una guerra ( de la Independència) i on el jove protagonista Younes nascut en un poble agrícola se'n va a viure amb el seu tiu patern ( un acomodat farmacèutic )a Orán, perd la seva família més propera i fa nous amics que perduraran fins a la vellesa. Un amor impossible l'acompanyarà fins a les darreres pàgines, llegirà l' última carta que li van escriure i entendrà que era un amor correspòs però llunyà.
Younes sobreviu com a  Jonàs sense renunciar als seus orígens.
Una història trista però intensa.

Younes va néixer en un poble perdut - " los días se parecían desesperadamente unos a otros,jamás traían nada, y no hacían al pasar sino desposeernos de nuestras escasas ilusiones, que colgaban ante nuestras narices como esas zanahorias que hacen caminar a los asnos. Aquello no era vida; existíamos y punto "
Més tard va anar a viure amb la seva família a  Jenane Jato, un lloc paupèrrim on hi vivia gent mal.lèvola però també de bona. Una espècie de veïnat de suburbi - "Aquí, el tiempo giraba en vacío. Sin ocurrírsele nada nuevo - En Jenano Jato no se soñaba. La gente había decidido que su destino estaba sentenciado y que nada más había alrededor. De tanto mirar la vida del lado que más duele, acabó fundiéndose en cuerpo y alma con su estrabismo" -
Younes tenia una germana petita amb un transtorn mental no qualificat a la que estimava molt -" Mi hermana se hallaba junto a la mesa baja. No me fijé de inmediato en ella, tal era su silencio y recogimiento. Sus ojazos vacíos me observaban como si se preguntara dónde me habían visto antes. Mi hermana seguía sin hablar. No era como los demás niños de su edad y parecía negarse a crecer "
Jonàs visitava a la seva família quan ja vivia amb el seu tiu farmacèutic - "No permanecí mucho tiempo junto a mi madre. O puede que una eternidad. El tiempo no contaba; se trataba de otra cosa, algo más denso y esencial. Como en el locutorio de las cárceles, lo que importa es lo que se retiene del instante compartido con el ser que se echa de menos"
"Y la eternidad se esfumó como la luz al presionar el conmutador, con tal rapidez que me pilló desprevenido"  
Parla de la seva mare i de com es sentia quan l'anava a visitar - "Me avergonzaba su febrilidad, su pelo hirsuto por el que, con toda evidencia, no había pasado un peine desde hacía lustros; me avergonzaba su almalafa raída que colgaba de sus hombros endebles como si fuera una cortina vieja , el hambre y los padecimientos que la desfiguraban, a ella que fue bella como el alba" 
I descobreix ja d'adult allò que ningú no li havia explicat - "Hay algo que debe usted saber , Jonas: las mujeres hacen estas cosas con la cabeza. Sólo están listas cuando todo está en orden en su mente. Son dueñas de sus emociones"

divendres, 11 de gener del 2013

Holy Motors

Enigmàtica i inquietant. Surrealista. Sense cap ni peus diran uns. Simple o buscaraons diran uns altres. A ningú però deixa indiferent. L'última pel.lícula guanyadora del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2012 no té argument o si el té jo no li he trobat. Des del principi fins al final tot queda obert perquè l'espectador tregui les seves pròpies conclusions o una idea del que acaba de veure. Són pràcticament dues hores en què les emocions, les provocacions i els gestos se'ns presenten en forma d'esquetxos. Cada un és diferent i no té res a veure amb l'anterior.
El director Léos Carax ens condueix a un món on no sabem si és un somni , el nostre alter ego o si només som  espectadors de qui vam ser en una altra vida , tot depèn de si considerem que estem vius o ja no. Impactant les escenes on el protagonista ( Dénis Lavant) es transforma en diferents personatges que donen peu a interpretacions surrealistes però que un cop les vas paint en pots treure una faula.
Monsieur Òscar viatja en una limusina per París durant tot un dia i va fent parades. Un dia que pot ser tota una vida. En cada parada la pel.lícula esdevé un gènere diferent que va des el drama al thriller passant pels musicals. I una darrera l'altra les seqüències es succeeixen com si nosaltres mateixos tinguéssim nostàlgia d'allò viscut . No hi ha narració ni veritats absolutes. Monsieur Òscar ens demana que no deixem  de mirar mai.I quan algú amb el rostre de Michel Piccoli li pregunta per què continua actuant el protagonista li respon "per la bellesa del gest". Bellesa? Sí ,aquella que està en la mirada, en la mirada de l'espectador".
I si Holy Motors és una posada en escena del paper que tots interpretem en aquesta vida? Cadascú el seu paper. I si només busquem un sentit a la nostra vida davant el no sentit? Doncs en la barreja d'escenes podem trobar-hi la resposta perquè no hi ha resposta.
"Qui érem quan érem els que érem? Qui haguéssim estat? "Canta una fantàstica Kilie Minogue quan els antics amants es retroben a l'escenari dels moribuns  magatzems de Samaritaine. Morir per tornar a renéixer.
" Si el cel ens deixa voldríem reviure les mateixes coses"  diu la lletra de Revivre cantada per Gérard Manset.
I catàrtic el moment en què el protagonista es transforma en acordionista en la mitja part  de la pel.lícula  amb Let my Baby Ride.
Quina energia ens empeny a no aixecar-nos de la butaca del cinema? Potser esperar un final que no ens resolt res i només ens torna als orígens del temps, com Monsieur Òscar que torna a casa seva després d'un viatge de bogeria fluctuant.

dimarts, 1 de gener del 2013

2013

Puja al terrat després de dutxar-se. Estén la tovallola i tasta amb el peu el terra lliscós i fred. Un calfred li recorre el cos calent tapat amb un barnús. Obre els braços, agafa aire, tira el cap enrere i contempla cel enllà les muntanyes que treuen el nas. El cor li martilleja el pit. S'alça de puntetes per albirar més. Un altre any despunta. El baf que desprèn l'envolta amb la fragància del sabó amb què acaba d'esbandir-se . El sol encara dorm.És d'hora i el fred no és viu. No hi ha glaçada. El terra és moll i les rajoles gairebé ni es veuen vermelles. Ni el cel blau. Encara tot està adormit.
Dins la cuina, l'olor de cafè. A la ràdio , el resum de l'any que s'acaba. El dia per estrenar. Suca unes neules al cafè. El menjador sembla una botiga de roba planxada. Ahir no va desendollar els llums del balcó i encara xispegen. El pessebre sota la taula metacrilada descansa de les converses familiars.
És hora d'endreçar l'any i encetar-ne un altre. No és de propòsits però sí de llistes per a tot. Sempre hi ha coses pendents que amb l'arribada de l'any confia ordenar encara que sap de sobres que quedaran per un altre any. Si les acabés, pensa, la vida potser s'acabaria també ...
Ajup el cap i veu el pollastre rostit al forn que va coure ahir a la tarda farcit amb prunes, herbes, llimona i un raig de conyac.
El cafè s'ha refredat en aquests minuts d'escriptura ràpida, de bon matí amb el cos acotxat i els peus freds...

Els millors desitjos per l'any 2013!