Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 22 de desembre del 2013

Digue-ho amb música

Els braços despullats i els dits dansarins. Chopin - La Marxa fúnebre. L'esquena nua i els llavis vermells. Cabells i vestit de seda. Les mans com ones. Ballades de Liszt. Música in crescendo. Aplaudiments.
Acaronant les tecles amb la Valse de Ravel. Silenci. Cos de gasela. Stravinski - La Danse russe. Notes d'un piano de xarol en blanc i negre...

BON NADAL!

diumenge, 24 de novembre del 2013

Esmorzar amb diamants i Tardor

Emorzar amb diamants,Blake Edwards,1961

Anava pentinada com  una deessa i guarnida amb aquell tres peces negra. Les ulleres amb montura i vidres foscos , aquell vestit entallat que esculpia una figura estilitzada i els guants llargs abrigant-li els colzes.
Es va aixecar de la taula plena de petites exquisiteses que vorejaven el pecat. No va dir res a ningú i ningú gosà dir-li res. Ho feia sovint en els descansos del matí quan tenia una fixació al cap. Ara la fixació era aquell diamant gran i enlluernador de la joieria Tiffany's. Hi entraria, se l'emprovaria i distreuria a aquell jove que feia dies que observava mentre ensenyava les joies als seus clients. S'ajupia per endreçar les safates. Havia comptat els minuts... fins a 3 quan acabava de tancar-les al calaix. Tindria temps. Desplegaria  tot el seu encant i faria allò que sabia fer. Estudiosa dels detalls la cleptomania formava part del seu altre jo. No volia però ho feia. Ho volia i ho feia. Era així de simple.
S'havia escapat com cada dia en el primer descans del rodatge. Aquell Esmorzar amb diamants la tenia empresonada tantes hores que es preguntava si tindria bona acollida la pel.lícula i bon calaix. Si se'n parlaria d'ella, si sobreviuria al temps...
Aquests Kits-Kats li permetien jugar amb els dependents, tant li feia si eren de les grans firmes o no.
Feia fred i no havia agafat l'abric. Tenia pressa. Va assaborir l'últim glop d'aquell cafè massa aigualit pel seu gust però notant l'amargor de la cafeïna. Sense sucre per suposat.
Entraria i saludaria a l'empleat del torn del matí que cada dia se la mirava mentre ella , amb un aire distret, feia com si mirés l'aparador. De fons la Tardor de Vivaldi l'acompanyava. Feia dies que alguna gramola escampava les notes pel carrer. 
Gairebé havien passat de l'estiu a la tardor i ella més que ningú sabia que el temps es mesura pels moments que un es queda sense alè.
Va agafar aire, va prémer el timbre i va ullar el rellotge gran de paret. Tenia 10 minuts abans no comencés el rodatge. En 10 minuts posseiria allò que perseguia des de feia dies. De fet l'adrenalina que segregava ara era de la mateixa intensitat que uns dies abans quan en un descuit va furtar aquell collar de perles artificials a un venedor ambulant i que ara mateix la distingia com a una gran dama. Tot era embolcall però colava a tot arreu. Portava anys d'ofici. Era una actriu molt professional.

És una altra aportació als Relats conjunts

dilluns, 18 de novembre del 2013

Fulles de tardor


Se la veu distreta arrecerada en un racó llegint. Contempla les fulles que lentamente van caient i s’adona que el color va canviant. La tardor és aquest aire fresc que entra per la finestra amb tonalitats d’aram.
Divaga malgrat que els personatges del llibre la volen arrossegar. Hi entra sovint, a dins de les històries. S’hi passeja, observa, sent i capta aquells matisos que fan que cada llibre sigui diferent. No li costa gens amarar-se de la música que desprèn aquell violí que descansa damunt la taula, en un racó d’un estudi anònim davant d’una finestra que dóna a un jardí. Ella però no en té cap de violí. Sí té un rellotge de paret que l’acompanya amb el seu clic-clac somort abans de tocar els quarts i les hores. S’hi adorm a vegades a l’estudi i llavors ni el clic-clac la desperta. Hi té un televisor de fa anys encastat al moble licorer. A penes l’engega. És un moble més dins un altre moble. No li fa ni cas.
Li costa trobar el fil per descapdellar una conversa. N’enceta una i s’atura. Rumia. Es dispersa. No és que no hi pari atenció. Alguna cosa la rosega per dins.
El consol que li dóna el llegir no l’aconsegueix ni amb tot aquell reguitzell de psicotrops receptats per la corrua de metges que ha visitat. No vol medicaments perquè l’endormisquegen. Hi vol veure clar. Pensar. Actuar. Abraçar. Dir. Estimar…
I continua llegint sabent-se còmplice de les paraules dites per els personatges de paper. Manlleva les expressions i sovint les subratlla amb groc fosforescent.
La clau de l’èxit , pensa, rau en adonar-se de les mancances que hom té i de la necessitat d’omplir-les no sap ben bé amb què. Però adonar-se és el primer pas. Després només li cal caminar.
Li agrada afegir a les converses les expressions que ha subrallat. Sovint hi juga a fer-ho però li falta inspiració. Ara sap el per què. Enyora les carícies d’un altre cos.

I segeix llegint…

diumenge, 29 de setembre del 2013

Ruta 66

Ruta 66, Estats Units d'Amèrica

Surt de la tenda i només l'acompanya el silenci de la nit. Agafa una manta i s'hi embolcalla. És tota virolada. La va comprar al mercat ambulant de Windowrock ( Arizona ) que pertany a la reserva dels Nadius Americans dels Navajo. Només sent el respir profund dels seus companys. Monta el trípode i s'asseu. Falta poc perquè surti el sol. Són gairebé les sis del matí. Ahir va caminar molt. Aquest paisatge vermellós i ferèstec és molt diferent del seu paisatge natal, verd i frondós. Respirable. Aquí, en aquests confíns de món, hi ha una llum que sembla festejar amb la natura. Cada hora del dia, cada minut la percepció del tot canvia. Les ombres acompanyen cada instant i ella vol immortalitzar-ho en una fotografia . Aquests colors no l'abandonaran. Ha tingut temps i encara en té per rumiar. És com si tingués dues vides. La de sempre i la d'ara. Sap que aquesta és provisonal i l'altre també però vol retenir aquest espectacle que té davant seu.
El sol despunta milèssima a milèssima. Una seqüència inapreciable per l'ull humà. Només es pot aconseguir deixant la càmera davant de l'escena hores i hores utilitzant la tècnica del time lapse i després passant les imatges a càmera ràpida. Enfoca l'objectiu i contempla els relleus que a poc a poc es van perfilant. Està  a dalt d'un turó on han passat la nit acampats. La visibilitat és nítida. Al mig una línea divisòria separa els seus dos móns. Cada fotografia té un joc de colors diferents.
Està cansada. Emmagatzemar emocions també cansa. En guarda un bon feix per quan torni. Li portarà temps explicar tot el que ha vist, el que ha fet i les persones que ha conegut.
Quan es viu tan intensament a vegades es perden els detalls. Segurament amb calma reviurà els contrastos d'aquests dos móns. Barrejarà tot el que ha viscut amb una realitat que ara des de casa li queda lluny i a prop alhora. Enyorava des d'allà i enyora des d'aquí.
El resultat d'aquella matinada és un gran pòster que ha penjat a la seva habitació. L'acompanya en les nits de vetlla  i també en les que, com en aquella albada, la va vèncer un cansament que s'apropava a la felicitat.
Ha tornat i ara neda en un mar de somnis. Bellesa invisible.

Un relat més dels Relats conjunts

dimecres, 11 de setembre del 2013

11 de Setembre del 2013

Neixen brots verds,
arrela la llibertat.
Catalunya al cor!



Aquest blog s'enllaça amb el

d'en Sergi


Bona Diada a tothom!

dimarts, 30 d’abril del 2013

Parèntesi ( )

He fet les maletes i he marcat la ruta,jo que sóc de poble i m'agrada moure'm en petits espais. Abans les grans distàncies em semblaven curtes i ara les llargues em semblen massa llargues. Tot i visquent en un món globalitzat que diem que ho tenim tot a un pam, els quilòmetres són els mateixos i el temps és el temps, o ens en sobra (gairebé mai) o ens en falta ( gairebé sempre ).
Sóc de les persones que pensa que sempre tinc "tot el temps del món" però a darrere hora m'agrada sentir l'adrenalina al cos i afanyar-me per enllestir-ho tot i no deixar cap fil penjant. Les llistes, les recomanacions, els telèfons, el congelador ple, els llençols nets, qui regarà les plantes... com si ho deixés a punt per quan torni... I res és al seu lloc quan torno. La vida segueix i les fulles  del pati s'arraconen esperant-me que els doni un cop d'escombra.
Tinc les maletes a punt, la llista de llocs per visitar, els quilòmetres per caminar, una maleta plena d'emocions per donar i per vendre i també per compartir.
M'emporto Bella del Senyor de l'Albert Cohen, La insoportable levedad del ser de Milan Kundera, Mr.Gwyn de l'Alessandro Baricco i Menta fresca amb llimona de Monika Zgustova per omplir les hores d'espera en uns aeroports lluny de casa, contemplant un cel que no és el meu però que me l'imagino igual de blau.
No sé si escriuré ni si us llegiré...
La neu s'ha fos fa poques setmanes. M'han dit que hi ha arribat la primavera.
El Dr. Tom em vol conèixer. Jo tinc ganes de conèixe'l. No trobaré les paraules adients , amb el meu anglès amb accent garrotxí, per agrair-li el seu suport durant gairebé dos anys.
La vida està feta de parèntesis durant els quals només canviem el ritme de les nostres passes i de les nostres emocions.
gràcies Fra Miquel


dimecres, 24 d’abril del 2013

L'art de la pintura

No et velluguis, no te'n vagis, no tinguis pressa... Avui que portes aquest vestit que combina amb les cortines del meu estudi, avui que els teus ulls són com un mirall de mar.
Ara que la claror et moldeja la figura, no et moguis.Serà un instant. Faig les traces ràpides , fins i tot puc sentir el teu respir, aquest desassossec en la mirada, aquest enrojolament a les galtes quan passes prop meu.
Deixa'm que immortalitzi la teva cara, els teus cabells i el teu desig en aquesta tela. Si no em vols correspondre deixa que la història sigui testimoni de la teva bellesa. Aquesta bellesa trobada fruit d'un moment d'inspiració.
Deixa'm que et perfili els teus llavis encara que mai he fet per robar-te un petó.
Deixa'm veure què amaga aquest llibre que escolta què li diu el bateg del teu cor. Ell no diu mentides.Només sospira.
Escolta'l i deixa't pintar.


Johannes Vermeer, Al·legoria de l'art de la pintura, 1673

Una altre proposta de Relats Conjunts 

dilluns, 1 d’abril del 2013

La vida és gent

La vida és gent … i silenci i solitud. Caminar un dia de pluja vorejant l’estany . Cuinar amb amor i compartir-ho. Sentir fred als peus i pensar en una dutxa calenta. Plorar d’emoció o de tristesa. Estrenar unes sabates noves sense que et facin mal. Llegir fins tard a la nit per acabar un llibre. Veure els ànecs de l’estany arrencar el vol. Fer xocolata desfeta per esmorzar i sucar-hi maduixes. Regalar part del teu temps a algú que apenes coneixes però que saps que li fas companyia. Escoltar-lo . Deixar-li un paraigua perquè no es mulli. Una abraçada sense paraules. Descobrir que t’emociona una música. Fer aquella trucada pendent. Plorar l’absència que no has plorat. Un arròs de muntanya amb bolets.
Hi dius la teva?

dimecres, 27 de març del 2013

Tots aquests dois

Per una estona hom es pot enamorar d'una llum, d'una música i d'una veu.
El teatre Municipal de Girona es va convertir en una cova penombrosa amb una vintena de persones de públic. Sí ,no més d'una vintena...
He de reconèixer que no coneixia l'obra de Guillem d'Efak i quan vaig llegir que l' actor  Pep Tosar es posava a la pell d'aquest personatge i en feia un espectacle de jazz vaig voler saber-ne més. L'espectacle feia un recorregut per l'obra poètica i musical d'aquest manacorí-guineà que va formar part de la nova cançó i que va ser un dels fundadors de la mítica sala Cova del Drac de Barcelona on hi va actuar cada dia durant 3 anys seguits. Alguna cosa em va cridar l'atenció i vaig decidir anar-hi.
Abans d'anar-hi però vaig pensar com seria escoltar jazz en un teatre i com es pot recrear l'atmosfera dels tuguris mig emboirats on no hi cap ni una agulla quan fan jazz en directe.
El resultat va ser una posada escènica molt digne amb un trio de jazz i una acústica impecables, un soport audiovisual i d'il.luminació que engrandiren el monòleg del PepTosar.
Que no coneguera l'obra de Guillem d'Efak no va ser cap problema perquè el passeig sobre la seva vida que es va fer en poc més d'una hora i mitja va ser el punt de partida d'una nova descoberta.
Si estan de gira i veieu el cartell en algun teatre no us el perdeu.Totalment recomanable.

" Tots aquests dois" és el títol d'una cançó de Guillem d'Efak i el títol que ha adoptat per aquest espectacle

dijous, 21 de març del 2013

Plats pintats


( crema de verdures ,wok de verdures  i sèsam torrat)

Pintarem els plats
de primavera i sol.
Petons de colors

dimarts, 19 de març del 2013

Imatges i flors

Aquests darrers dies ens recorden que l'hivern és ben viu. L'aire atremuntanat s'esquitlla per tot arreu. La cara que és l'única part del cos que duc exposat se'm posa gèlida quan vaig pel carrer . Els vespres quan surto de ioga és el moment del dia en què si pogués decidiria continuar a classe, mandrejant dins aquella bombolla de confort tan càlida. Els matins també són un altre moment que sembla que el llit t'estira i et crida perquè no et moguis tot i que un sol incipient despunta com qui anuncia tímidament la primavera. Són dos moments del dia en què una força superior em reté i per uns minuts m'abandonaria a la mandra de no fer res. Però,no pot ser i després del primer cafè ja se'm posa en funcionament tota la maquinària per encarar el dia.
Després d'esmorzar trec el cap al pati i dóno una ullada a les flors. Aquests darrers dies la pluja les ha rentat de valent i el verd sembla més verd. Per tant no cal que les regui.
Tinc una violeta que vaig plantar d'una arrel del bosc pensant que no la revifaria però el cas és que molt abans que arribi el bon temps les primeres violetes ja treuen el nas. És un color , el violeta, que si el vols pintar costa trobar el matís que la natura és capaç de regalar-nos. M'agrada com a complement en el vestir. Un foulard, uns guants, un bolso, unes sabates, una anell, unes arracades o les ungles pintades d'aquest color.Una cosa que trenqui amb els colors amb els quals habitualment  ens vestim i el violeta té aquesta capacitat. No és un color cridaner ni apagat ni pastel ni fosc ni clar.Suavitza les línees del cos, de les mans, de la cara i dóna aquell punt de contrast.

Però jo volia parlar-vos de l'exposició de fotografia que hi ha al Palau Robert de Barcelona fins el 26 de maig, gratuïta i recomanable. L'autor és Jaume de l'Aiguana i les fotografies són d'estudi, molt treballades i compromeses amb el medi ambient ( el malbaratament de l'aigua) i de denúncia social ( la prostitució) per exemple. 
Tot i que va començar en el món de la publicitat aquesta retrospectiva s'acosta molt més a un treball artístic i com diu el fotògraf " No crec en la perfecció sinó en la bellesa del que és imperfecte ". Cada fotografia comença de zero i potser sí que busca que l'espectador reflexioni entorn a allò que hi veu.No hi trobareu paisatges ni natures mortes. Però sí mirades i cossos, dobles lectures en una mateixa fotografia, rostres que et pregunten.Vida.

dissabte, 9 de març del 2013

Cafè amb sucre

Fem un cafè?

Aquest diumenge 10 de març

Demasié café

Roger de Llúria,8- Barcelona, a les 5 de la tarda

Amb sucre?


amb música i amb veïns i veïnes de Blogville... 

Buscant l'home de sucre...a veure si el trobarem :)





diumenge, 3 de març del 2013

Hi ha un tros de pastís a la nevera


Encara no l'he llegit però érem més de 100 persones a la presentació i l'Albert ens va arrencar més d'un somriure. I si té la clau de la felicitat? D'acord ja sabem que no exisiteix però i si compartint un tros de pastís  quan estem enmig d'una tormenta emocional ens soluciona que no vagi a més ?
Crec que aquest llibre és molt més que un llibre d'autoajuda (  també sé que aquests llibres estan molt desprestigiats)...però i si un llibre sigui de la temàtica que sigui ens ajuda a ser una mica més feliços? O ens dóna una clau per obrir una altra porta o senzillaments ens ho passem bé llegint-lo. Val la pena intentar-ho. Ja us ho diré.

diumenge, 24 de febrer del 2013

Ruïnes

Lluís Rigalt i Farriols,Ruïnes,1865 


Quan l'autobús va passar per davant aquella imatge encantada que durant la seva joventut havia estat un castell no s'ho podia creure.Tot aquell manyoc de pedra i aquell isolament el van desconcertar. Va notar un martilleig als polsos a banda i banda del cap i la respiració  accelerada i els records... i de sobte es va preguntar on deuria estar ella ara.
No sabia ni tan sols si encara vivia. Va marxar després que els descobrissin. Ja se sap un escàndol en un poble, petit com en el que vivien, era com una taca d'oli que s'escampa arreu. El pitjor de tot és que mai més va saber res d'ella ni de la seva família ni per descomptat del seu millor amic. Tot es va acabar aquell dia de la mudança. I quan un diu tot és tot.
Aquelles ruïnes guardaven un secret que mai havia gosat explicar a ningú.
Va tornar a mirar enrere per veure d'esquitllentes aquelles columnes que a penes s'aguanteven, com les seves cames que ja li flaquejaven. Sort d'aquestes excursions que els portaven a passejar sense haver de grimpar marges ni córrer d'un costat a l'altre com feia de jove. Ah! però quan venien i s'arraulien en aquest indret corrien com esperitats per arribar-hi. Ella al davant amb aquell vestit de flors que se li emmotllava al cos i ell que feia per encapçar-la, tant si el rigor del sol d'aquell estiu els cremava com si plovia pluja fina que calava fins a la pell i els amorosia el camí.
Somriu quan pensa en aquell desfici que tenien per veure's d'amagat. La recorda joguinejant amb aquell rínxol de darrere l'orella , revel encara que els cabells estiguessin molls,conduint a tot drap amb un mocador al cap i unes ulleres grosses que li amagaven uns ulls color de mel i bressolant-se un als braços de l'altre en un racó d'aquell castell.
D'aquell estiu en guarda la fragància de la seva pell. Aquella pell tan clara que a l'estiu li quedava tota pigallejada pel sol.
No pot evitar pensar-hi mentre l'autobús va tirant sense fer ni una parada ni explicar-los què va passar perquè es derruís d'aquesta manera el seu castell. Un llamp , potser? El temps que tot ho envelleix? Qui sap!
Ell només sap que no ha estimat mai a ningú com  va estimar a la mare del seu millor amic i que la seva vida des de llavors és com una ruïna més.
La visió dels núvols descansat a l'aire és l'únic deix de pau que li queda en aquests moments semblant a aquell estiu plàcid en què contemplaven la lluna nedant per damunt dels seus cossos nus.
Una altra proposta de Relats Conjunts

dimarts, 12 de febrer del 2013

Volcànica

Una terra vermella captenint el foc solidificat dels anys. Fèrtil, plena de pastures encara.
Hi ha arrels a sota que es nodreixen de les deus de les fonts subterrànies. Molses flonges que atepeïexen el rocam. Faigs i aulines sureres, roures i falgueres. Masies escampades amb els finestrons badats. Sol rogenc a les carenes i boira a les valls. Xemeneies que respiren sanefes. Pobles suspesos o damunt d'un turó. És un lloc per abraçar la natura i respirar l'aire gebrat. Ermites a la punta d'una cinglera gairebé tocant el cel. Camps llaurats que es tenyessen de groc, verd i vermell quan arriba la primavera.
Devessall de cues de cavall com llargues cabelleres blanques pentinades. Esquitxos a les basses, olor d'aigua i fred. Perfum de tardes ensucrades. Tortell d'anís. Cuina amb olor de tòfones i patates farcides. Magdalenes de Ratafia.
Hi ha un caràcter volcànic gairebé explossiu de la gent que hi viu o hi ha nascut, amansit amb les pintures d'en Vayreda. Masies emmarcades i quietes escoltant com s'escola un rierol o el rajolí d'una font amagada.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Cadena de refranys, dites,goigs i altres...


De nit o de dia és molt sà llegir un blog o més d'un, cada dia!

Faci fred, faci calor llegint blogs et reconfortes millor!

Arribarem als 200?

diumenge, 27 de gener del 2013

Una petita perla

El festí de Babette

"Quan cuinar és un art..."

"Un artista pot renunciar al luxe i las diners, però no li demaneu mai que renunciï a expressar el seu talent".

Aquest llibre d'Isak Dinesen pseudònim de l'escriptora karen Blixen ( autora coneguda per Memòries d'Àfrica ) va inspirar la pel.lícula de Gabriel Axel que el 1988 va obtenir l'Òscar a la millor pel.lícula estrangera.
Dues germanes , filles d'un pastor luterà, viuen a Berlevag ( Noruega ) on han estat educades en l'austeritat i la rigidesa. Un dia arriba a aquest poble ,recomanada per un vell amic de les germanes, una noia, Babette, la qual fuig de París on ha perdut fill i marit.
Treballa durant quinze anys de criada per les germanes i quan sobtadament rep uns diners capgira l'harmonia dels seus habitants oferint-los un festí gastronòmic amb menges delicioses i vins francesos gairebé plaers pecaminosos per ells.
Babette havia estat una gran xef a París i lluny de marcir-se el seu talent l'explota com a goig personal més que per el gaudi dels comensals.

" L'únic que ens podem endur d'aquesta vida és el que haguem donat als altres"

No us perdeu els silencis i les mirades i descobrireu un cert  misticisme que ho embolcalla tot...



http://www.youtube.com/watch?v=_hjjIIgq_io&feature=youtu.be


dissabte, 19 de gener del 2013

Gessamí verd ( Yasmina Khadra )

Darrera una flor s'amaga una persona. Darrere un nom de dona s'amaga un home.
M'agrada que qui escriu ja sigui amb el seu nom o amb un pseudònim jugui amb el lector. Com a lectors anem construint una imatge de l'escriptor. Com és físicament, com viu o ha viscut, què sent, per què escriu el que escriu... sense saber-ne res fins que ho descobrim. I llavors ens sorprenem.
Sovint, com en la contemplació d'un quadre, no ens cal anar més enllà. El plaer de la imatge semblant al plaer de llegir forma part d'un vincle invisible que s'estableix entre l'artista i l'espectador. Ens arriba la bellesa cromàtica de la mateixa manera que ens commou la lectura quan esdevé apassionant sense escletxes  polítiques, religoses o socials.
Hi ha persones que han nascut per a fer-nos la vida més digerible. Seria un insult donar-los l'esquena.
He descobert Yasmina Khadra llegint " Lo que el dia debe a la noche" i fins que no l'he acabat no he buscat res de l'autora. L'autora és un home, un ex-comandant de l'exèrcit argelí que ha escrit sota un pseudònim per denunciar les injustícies del seu país sota els règims polítics i militars.
Al darrere d'un llibre s'amaga una altra història (real) tant  o més fascinant que la que cada nit ens trasbalsa i ens fa qüestionar aspectes de la nostra vida, de l'argument  del llibre i de l'autor. Vides parale.les que no s'assemblen en res però que es sostenen en els mateixos valors. 
Lo que el día debe a la noche parla de l'amor, l'amistat i la lleialtat en un país desconegut per molts de nosaltres. A Argèlia , sota el règim de l'islam i on es parla el francès com a segona llengua, hi transcorre una història disortada, fraccionada per una guerra ( de la Independència) i on el jove protagonista Younes nascut en un poble agrícola se'n va a viure amb el seu tiu patern ( un acomodat farmacèutic )a Orán, perd la seva família més propera i fa nous amics que perduraran fins a la vellesa. Un amor impossible l'acompanyarà fins a les darreres pàgines, llegirà l' última carta que li van escriure i entendrà que era un amor correspòs però llunyà.
Younes sobreviu com a  Jonàs sense renunciar als seus orígens.
Una història trista però intensa.

Younes va néixer en un poble perdut - " los días se parecían desesperadamente unos a otros,jamás traían nada, y no hacían al pasar sino desposeernos de nuestras escasas ilusiones, que colgaban ante nuestras narices como esas zanahorias que hacen caminar a los asnos. Aquello no era vida; existíamos y punto "
Més tard va anar a viure amb la seva família a  Jenane Jato, un lloc paupèrrim on hi vivia gent mal.lèvola però també de bona. Una espècie de veïnat de suburbi - "Aquí, el tiempo giraba en vacío. Sin ocurrírsele nada nuevo - En Jenano Jato no se soñaba. La gente había decidido que su destino estaba sentenciado y que nada más había alrededor. De tanto mirar la vida del lado que más duele, acabó fundiéndose en cuerpo y alma con su estrabismo" -
Younes tenia una germana petita amb un transtorn mental no qualificat a la que estimava molt -" Mi hermana se hallaba junto a la mesa baja. No me fijé de inmediato en ella, tal era su silencio y recogimiento. Sus ojazos vacíos me observaban como si se preguntara dónde me habían visto antes. Mi hermana seguía sin hablar. No era como los demás niños de su edad y parecía negarse a crecer "
Jonàs visitava a la seva família quan ja vivia amb el seu tiu farmacèutic - "No permanecí mucho tiempo junto a mi madre. O puede que una eternidad. El tiempo no contaba; se trataba de otra cosa, algo más denso y esencial. Como en el locutorio de las cárceles, lo que importa es lo que se retiene del instante compartido con el ser que se echa de menos"
"Y la eternidad se esfumó como la luz al presionar el conmutador, con tal rapidez que me pilló desprevenido"  
Parla de la seva mare i de com es sentia quan l'anava a visitar - "Me avergonzaba su febrilidad, su pelo hirsuto por el que, con toda evidencia, no había pasado un peine desde hacía lustros; me avergonzaba su almalafa raída que colgaba de sus hombros endebles como si fuera una cortina vieja , el hambre y los padecimientos que la desfiguraban, a ella que fue bella como el alba" 
I descobreix ja d'adult allò que ningú no li havia explicat - "Hay algo que debe usted saber , Jonas: las mujeres hacen estas cosas con la cabeza. Sólo están listas cuando todo está en orden en su mente. Son dueñas de sus emociones"

divendres, 11 de gener del 2013

Holy Motors

Enigmàtica i inquietant. Surrealista. Sense cap ni peus diran uns. Simple o buscaraons diran uns altres. A ningú però deixa indiferent. L'última pel.lícula guanyadora del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges 2012 no té argument o si el té jo no li he trobat. Des del principi fins al final tot queda obert perquè l'espectador tregui les seves pròpies conclusions o una idea del que acaba de veure. Són pràcticament dues hores en què les emocions, les provocacions i els gestos se'ns presenten en forma d'esquetxos. Cada un és diferent i no té res a veure amb l'anterior.
El director Léos Carax ens condueix a un món on no sabem si és un somni , el nostre alter ego o si només som  espectadors de qui vam ser en una altra vida , tot depèn de si considerem que estem vius o ja no. Impactant les escenes on el protagonista ( Dénis Lavant) es transforma en diferents personatges que donen peu a interpretacions surrealistes però que un cop les vas paint en pots treure una faula.
Monsieur Òscar viatja en una limusina per París durant tot un dia i va fent parades. Un dia que pot ser tota una vida. En cada parada la pel.lícula esdevé un gènere diferent que va des el drama al thriller passant pels musicals. I una darrera l'altra les seqüències es succeeixen com si nosaltres mateixos tinguéssim nostàlgia d'allò viscut . No hi ha narració ni veritats absolutes. Monsieur Òscar ens demana que no deixem  de mirar mai.I quan algú amb el rostre de Michel Piccoli li pregunta per què continua actuant el protagonista li respon "per la bellesa del gest". Bellesa? Sí ,aquella que està en la mirada, en la mirada de l'espectador".
I si Holy Motors és una posada en escena del paper que tots interpretem en aquesta vida? Cadascú el seu paper. I si només busquem un sentit a la nostra vida davant el no sentit? Doncs en la barreja d'escenes podem trobar-hi la resposta perquè no hi ha resposta.
"Qui érem quan érem els que érem? Qui haguéssim estat? "Canta una fantàstica Kilie Minogue quan els antics amants es retroben a l'escenari dels moribuns  magatzems de Samaritaine. Morir per tornar a renéixer.
" Si el cel ens deixa voldríem reviure les mateixes coses"  diu la lletra de Revivre cantada per Gérard Manset.
I catàrtic el moment en què el protagonista es transforma en acordionista en la mitja part  de la pel.lícula  amb Let my Baby Ride.
Quina energia ens empeny a no aixecar-nos de la butaca del cinema? Potser esperar un final que no ens resolt res i només ens torna als orígens del temps, com Monsieur Òscar que torna a casa seva després d'un viatge de bogeria fluctuant.

dimarts, 1 de gener del 2013

2013

Puja al terrat després de dutxar-se. Estén la tovallola i tasta amb el peu el terra lliscós i fred. Un calfred li recorre el cos calent tapat amb un barnús. Obre els braços, agafa aire, tira el cap enrere i contempla cel enllà les muntanyes que treuen el nas. El cor li martilleja el pit. S'alça de puntetes per albirar més. Un altre any despunta. El baf que desprèn l'envolta amb la fragància del sabó amb què acaba d'esbandir-se . El sol encara dorm.És d'hora i el fred no és viu. No hi ha glaçada. El terra és moll i les rajoles gairebé ni es veuen vermelles. Ni el cel blau. Encara tot està adormit.
Dins la cuina, l'olor de cafè. A la ràdio , el resum de l'any que s'acaba. El dia per estrenar. Suca unes neules al cafè. El menjador sembla una botiga de roba planxada. Ahir no va desendollar els llums del balcó i encara xispegen. El pessebre sota la taula metacrilada descansa de les converses familiars.
És hora d'endreçar l'any i encetar-ne un altre. No és de propòsits però sí de llistes per a tot. Sempre hi ha coses pendents que amb l'arribada de l'any confia ordenar encara que sap de sobres que quedaran per un altre any. Si les acabés, pensa, la vida potser s'acabaria també ...
Ajup el cap i veu el pollastre rostit al forn que va coure ahir a la tarda farcit amb prunes, herbes, llimona i un raig de conyac.
El cafè s'ha refredat en aquests minuts d'escriptura ràpida, de bon matí amb el cos acotxat i els peus freds...

Els millors desitjos per l'any 2013!