Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 26 de desembre del 2012

Els jugadors de cartes

En Joel es va asseure al davant meu a l'hora de dinar. Va treure dues carmanyoles i se les va escalfar al microones. Jo anava per les postres. Pelava una taronja amb parsimònia mirant-lo de reüll. Cos atlètic i proporcionat. Vestit impecable i ben planxat. Camisa blanca i corbata fosca.
La sala on dinem no té res per envejar. Una filera de taules i cadires, una restellera de màquines de refrescos, entrepans, galetes i iogurts, una font i un parell de màquines de cafès. Dos televisors no sincronitzats i rotlles de paper damunt les taules. A les parets , però hi ha un reguitzell de quadres no autèntics de pintors coneguts. Monet, Casas i Cézanne. Justament al davant meu hi ha el dels jugadors de cartes.
Me'l miro cada dia i no em diu res.
Em fixo amb en Joel que es mou com una gacel.la. Àgil i amb uns moviments sincronitzats. Escalfa les carmanyoles, omple l'ampolla d'aigua de la font, posa les monedes a la màquina dels cafès i buida les deixalles. Després de dinar té temps per descansar una estona i més tard se'n va a entrenar ja que juga a rugbi ( les 3 hores li condeixen ).
S'asseu al davant meu i li estranya que no parli. Avui no hi haurà conversa. Els minuts se m'acaben i he de tornar a la feina
_ Aquest quadre et té abduïda, sento que em diu, i me'l miro... Com explicar-li que busco una història per els Relats Conjunts i no la trobo?
Prefereixo no dir-li-ho.
Com cada dia ha anat al vestidor i s'ha canviat la camisa, per no tacar-se-la, per una camiseta negra ajustada. El ritual el repeteix cada dia, com també ens explica que ahir que tenia festa va cuinar per a tota la setmana. Viu sol i s'organitza. Hi ha dies que porta un llibre i s'arrecera i llegeix, d'altres compartim conversa. Un jove amb qui hi pots parlar de tot.
_ Qui creus que guanyarà la partida, el del bigoti o l'altre?
_ la guanyaràs tu, li etzibo... vull dir que a la vida la partida es guanya o es perd però allò que compta és com es juga. (I en Joel, de moment, juga molt bé).
Al meu cap s'agombolen històries de tot tipus, res a veure amb el quadre que tinc al davant, res que faci que la baralla de cartes es mogui. Una quietud que corprèn.
Paul Cézanne,1892

Coincidim tots dos que el te sense sucre de les màquines sempre és dolç... 

Una altra proposta de Relats Conjunts   

dimarts, 18 de desembre del 2012

Repte poètic visual 238.Solitud

No és el temps que marca la distància,
és el cos distant que marca el temps.
I l'enyor, com un balanceig ens guia
cap a l'infinit.
Quan ens emmirallem  en la poesia  
parlem amb el llenguatge dels sentiments.

Dibuix de la Carme

dissabte, 1 de desembre del 2012

Nyandú

Aquest trio musical d'Osona presenta el seu primer disc : L'Origen de les absències, una barreja de pop i folk, amb unes lletres reflexives i plenes de lirisme. Ritme, percussió i melodies poètiques... un luxe pels sentits.
Van ser guanyadors del Sona 9 el 2011.
Podeu escoltar-los aquí


diumenge, 25 de novembre del 2012

dimecres, 21 de novembre del 2012

Llàgrimes


Llàgrimes regalimant pel cos vellutat 
Desig perfilat palpitant 
allà on els ulls repiren llum


dilluns, 19 de novembre del 2012

Divendres era demà

Siurana ( El Priorat )


Semblava dilluns perquè el dia anterior havia estat festiu. Quan hi ha festius entre setmana es perd el ritme de la rutina i de matinada és fàcil despertar-se i preguntar-se en quin dia vivim, si hem d'anar a treballar o esmorzarem amb calma.
Semblava dilluns però tampoc era dilluns perquè el dilluns de la setmana també havia estat festiu.El dilluns tampoc va ser un dilluns com són habitualment els dilluns.
Havia trencat la setmana pel dijous i durant cinc dies havia aparcat el rellotge. El temps deixava de marcar obligacions i només el fluir a un altre ritme era suficient per oblidar-se de quin era el dia de la setmana. 
L'hora es va canviar de nit i l'endemà el dia era diferent sense saber per què. Al canell el rellotge seguia immutable amb "l'hora vella". És un remei infalible per no destorbar el cos sobretot si no es fa amb premeditació. Un descuit el pot tenir qualsevol. Ens passem sis mesos pensant en l'últim dissabte de mes per canviar l'hora i oblidar-se'n és un punt a favor sempre que no s'hagi d'anar a treballar o agafar un avió...
I de sobte l'envaeix un rampell. Té el temps just. Llegeix. Escriu. Pot ser és massa tard ( no ha previst el canvi d'hora).
El divendres no és dilluns però divendres és demà.
No sap si arribarà a temps.
A la cantonada la cafetera bull...
El cafè del matí no entén de rellotges amb canvi d'hora, ni de divendres que són com dilluns ni de la barreja d'olors de bon matí quan els sentits estan ben oberts i el cos descansat sobretot si no ens hem neguitejat per si dormirem una hora més o una de menys.
Malgrat tot va arribar a temps  i l'aroma d'aquell matí l'acompanyà durant tot el dia.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Pont

És com si s'hagués aturat el temps a l'estany.



Giverny
He escoltat , des el pont, els nenúfars de Monet hivernant!

divendres, 12 d’octubre del 2012

En vermell


El racó roman buit. Sense llum, sense llibres i sense conversa. la música s'ha apagat. El sol entra tímidament esgrogueïnt l'estança. S'acomoda mandrós en el lloc on els capvespres l'escalfor de les paraules es barrejava amb el roig intens de la passió.
Ahir vam tenir l'última conversa en vermell.

Participació al Joc creatiu literari:inventa, del blog 
Antaviana

dilluns, 8 d’octubre del 2012

De tardors

No tanco el llum
assaborint-te de nit.
Fruites de tardor

dijous, 4 d’octubre del 2012

Ja t'ho diré

Si vens em trobaràs...
Tornen!
M'agrada escoltar.los cantant de cavalls alats i de somnis. Ara mateix  els necessitem. A ells, als cavalls alats i els somnis.
Bentornats!

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Present

Una fulla nova que descobreixo així que em llevo en un test on m'agrada plantar-hi esqueixos. Recordo el pare que feia empelts als arbres fruiters i llavors la fruita tenia el sabor barrejat. Agafava una branqueta d'un altre arbre i l'hi afegia al nus de l'arbre receptor. N'era un expert. Cada dia mirava que l'empelt s'enganxés...
I llavors menjàvem peres amb gust de préssec i prunes amb gust de cireres o pomes amb gust de nectarines...

Cada matí, ulls nous. Ulls amb por. Brillants. Esporuguits. Ulls que em miren de molt a prop i que em supliquen que no els faci mal. Pànic? Hi ha primeres vegades.Abans de treure'ls sang me'ls miro... Joves endormiscats amb ulls lleganyosos i ulls pintats de noietes que semblen dones. No tots tenen por. Sempre els dic que pensin amb allò que els fa feliç, amb allò que disfruten....
Això no arribarà al minut...la punxada. El vial de biaix, fi. Si aguantes la respiració no notaràs la punxada. Marxen a esmorzar , agraïts , amb un somriure als ulls. Sembla que han crescut en un minut.

dijous, 27 de setembre del 2012

Paisatges de llum, paisatges de somni

"La pau que hom troba en les escapades a la natura es vol traslladar als interiors de les cases. L'empatia entre repòs i bellesa, i bellesa en repòs posa de relleu l'instant perenne com a temàtica pictòrica.
A aquest impossible, i per això seductor, se li otorga el miratge femení i la generositat de les flors, ambdós a més receptacles de llum".
( copiat d'un panell de l'exposició)


Exposició al Monestir de Sant Feliu de Guixols, fins el 7 d'octubre. Un recorregut entre els paisatges naturalistes del segle XIX i el protagonisme del somni de les obres surrealistes del segle XX. 53 obres de la col.lecció Carmen Thyssen - de Gauguin a Delvaux-
La natura, la llum, els somnis, la mirada interior, l'expressió del paisatge amb l'ànima, el llenguatge dels colors, del silenci.La contemplació quieta de la bellesa .Un punt i a part al monestir benedictí del segle X,arran de mar.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Joies de tardor

Robís i maragdes,
rapsòdia de gemmes.
Paisatge al plat

diumenge, 9 de setembre del 2012

Comiat


El comiat deixa pas al silenci , només la teva imatge és més nítida que mai. Estàs entre tots els que et vam conèixer i entre els que t'estimaves i t'estimem. No ens has deixat buits perquè estem plens de records. Ens hem despedit sense pressa, hem acabat algunes converses i n'hem començat d'altres que seguirem més endavant. Serà en un altre espai i en una altra dimenssió.
Per els que ens quedem ens has deixat amb molta pau perquè tu la portaves a dins, ens has fet més generosos perquè ens vas donar molt i ens continues arrencant un somriure mentre et plorem.
Et veiem anant en moto, cofoia amb els teus amics, et veiem serena preparant un comiat que sabies que no es faria esperar i aquests últims dies ens has encomanat coratge quan la lluita arribava al final.
L'església ha retruynit amb els nostres aplaudiments i uns fils invisibles t'han portat al lloc dels guanyadors.
Si hi ha un cel, estimada Montse, fes-m'hi un lloc al teu costat per continuar l'última conversa. L'abraçada més sentida la guardo al cor tancada amb clau i forrallac perquè tu em vas ensenyar el valor de l'amistat i no vull que ningú me'l robi. 
Fins sempre amiga meva.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Regals

M'arriben de lluny
paraules amb sentiment.
Glops d'abraçades

dissabte, 1 de setembre del 2012

Torí : A la riba del Po



Torí es desperta sota els Alps d'un color diferent segons l'època de l'any però gairebé sempre hi ha una boira que sura sobre el riu Po que la tenyeix d’un gris blavós . A  primera hora del matí els tramvies i els autobusos comencen a moure’s sigil.losament per la capital del Piamonte.
No és una urbe sorollosa. Les emprentes dels Savoia es troben a cada cantonada, a cada carrerr, edifici i a cada finestra i balcó. Una calma empedrada.
Els monuments s’apilonen al voltant de la catedral, on s’hi pot veure el sudari de Crist ( no original), i a pocs metres  la Mole Antonelliana ( la torre de rajola i ferro més alta d’Europa amb 167,5 m.). Un punt de referència per el turista despistat i per el informat. A la planta baixa hi ha el museu del cinema, una cita per a tots els públics. Un passatemps i una visita pels amants  d’aquesta disciplina. La història i els trucs del cinema a l’abast.
D’esquenes al riu Po ens endinsem al Quadrilàter Romà, a l’oest de la plaça del castell amb el Palau Madama on hi sobresurt l’escalinata ,obra de l’arquitecte Juvarra, i el Palau Real dels Savoia amb els seus jardins .
La Via Garibaldi és el carrer peatonal més llarg d’Europa ( antic eix de la colònia romana). Caminant en direcció est des la plaça del Castell cap al riu Po hi ha la Via Po, una de les avingudes més elegants de la ciutat. Un gelat al cafè Fioro i una visita al Palau de la Universitat (1404) amb un pati presidit per una estàtua de Minerva, la deessa de les ciències, les arts i la sabiduria són visites recomanables.
Torí és un entremat de carrers i petites plaçes. A la plaça de la Consolata amb el seu santuari hi ha l’històric cafè Al Bicerin (1763) lloc on es pot provar la típica beguda d’aquesta ciutat – el Bicerin -, una barreja de cafè, xocolata i crema ( com un suís d’aquí però afegint-hi cafè ).
La xocolata típica és el Gianduiotto. Va ser en aquesta ciutat on a finals del segle XVIII es va aconseguir solidificar-la. Fins llavors es consumia com a beguda. Les males llengües diuen que els suissos varen anar a aprendre els secrets de la xocolata a Torí.
El Vermouth també és un invent torinès que data del 1786.
Si alguna cosa especial té Torí són els porxos. Quilòmetres de porxalades ( uns 18 km), amb columnes de marbre i granit de tots colors). A sota ,botigues, cafès, restaurants i tota mena de negocis .
Si plou pots passejar aixoplugant-hi i a lestiu és un refugi del sol.
Sobre un turó a l’altre costat del riu s’aixeca el Monte dei Capuccini des d’on es veu la planúria de Torí retallada per la cadena dels Alps.
Val la pena també visitar el museu Egipci, que després del d’El Caire és el més ric en estàtues, relíquies i mòmies amb l’únic rival del de Londres . La Galeria Sabauda , on la majoria de quadres procedeixen de la col.lecció privada dels Savoia i el museu de l’Automòbil a les afores de la ciutat. El 1898 la famíla Agnelli va fundar aquest sector automobilístic.
Torí és la quarta ciutat després de Roma, Milà i Nàpols. Va ser la primera capital italiana des el 1861 fis al 1865 i bressol de les empreses més famoses com l’anterior Fiat, la Lacia, la Martini & Rossi, la kappa entre d’altres.
Es va reinventar amb els jocs Olímpics del 2006 i atrau a turistes i estudiants de tot el món. Ha superat una forta crisi , la de l’automòbil i lluita per tenir un tren d’alta velocitat que uneixi Torí amb Lió i Barcelona.
El Piamonte camina a passes lentes per escriure el seu futur...

divendres, 3 d’agost del 2012

Joc de mirades

Es va girar de cop, inquieta. Algú la mirava.Ho va notar. Però no res. Ningú la mirava. Uns prenien cafè, d'altres llegien el diari i la majoria  estaven enfrescats conversant.
Les aspes del ventilador suspès del sostre feien voleiar els vestits estiuencs. Onades de colors amb gust de cafè.
En aquell instant algú creuava la porta i sortia al carrer amb la premonició que se'l miraven. Es va girar de pressa per caçar la mirada però ella continuava a la barra, immutable.
Durant uns segons la va contemplar. Va sentir gelos de l'aire enjogassat amb la tela del seu vestit. Va agafar la maneta en el moment precís que ella es girava buscant uns ulls. La porta com un parpadeig es va tancar.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Ho portem dins


Sovint la vida ens juga males passades però l'important és tornar-se aixecar i afrontar el futur amb esperança i optimisme







Muntatge del pilar de 4 pujant les escales de la catedral de Girona. Octubre 2010
Idea original : Ester Bertran

diumenge, 29 de juliol del 2012

Camins

"El millor és marxar sense fugir de res ". L'Elena s'ha trencat el dit gros del peu dret  i em mira amb uns ulls esbatanats. Avui és el seu últim dia a la feina. Ha estalviat i se'n va. Començarà anant a Costa Rica on hi va fer un voluntariat i després no sap ben bé cap a on anirà. Ha agafat una excedència tot i que confia no tornar a la feina que deixa.
Em diu que ara és el moment. Me la miro mentre m'explica la que serà l'aventura de la seva vida. Les seves companyes tenen marit i fills. És un camí, em diu però " jo no l'he trobat i en tinc un al davant que m'espera, sense lligams". "Jo amb jo, vivint intensament els bons moments i els no tan bons".
No se'n va a treballar a un altre país, se'n va de viatge... però " si trobo alguna feina que m'ompli, m'hi quedaré ..."
Els pares ,ja se sap, ho passaran malament però " m'entenen". És normal no saben ben bé a on va. D'un lloc s'anirà a un altre però hi ha internet, em diu somrient i feliç. Tranquil.la. La vaig més assossegada, com si hagués madurat en un parell de mesos que fa que no la veia. I és que és evident que per començar aquest camí sola s'ha d'haver madurat.
Sempre a la vida, continuem parlant, hem de prendre un camí i decisions. Elegir i deixar el que hagués estat "una altra manera de viure" si haguéssim escollit allò que vam excloure. Mai sabrem del cert què hagués estat millor si tirar per un costat o per l'altre. I mai ho sabrem.
En tot cas tenir la llibertat d'escollir, crec que ja és un èxit.
Li deixaré una sabata ortopèdica perquè pugui anar a sopar i a despedir-se dels seus amics i l'adreça perquè m'enviï una postal de Costa Rica i tota la sort del món per encarar aquesta experiència...

dilluns, 16 de juliol del 2012

Veus de casa nostra


Al matí a la feina tinc RAC 1 posat i entre tertúlia i tertúlia una veu i una música  em va sorprendre gratament. M'agrada consumir productes de proximitat, de casa i que s'exportin, i...

Burning és el seu primer treball i crec que no passarà desaparcebut.


Sara Pi
Burning

dijous, 12 de juliol del 2012

Veïnat generós

Va ser un joc de seducció. Ens buscàvem amb la mirada i tímidament alçàvem la mà o el cap. Ens apropàvem i ens abraçàvem. Uns quants ens coneixíem, altres no però ens presentàvem sense més. El blog o el nick era el referent.
En general als blocaires se'ns titlla de tímids i apocats, de poques paraules vaja però res més lluny d'això. Vam xerrar pels colzes.
Un grup de veïns i veïnes capitenejats pel Veí de dalt ens vam trobar en la presentació del llibre de les Històries veïnals. Moments que no tenen preu, per generosos.
Generositat en les paraules i en els gestos. En la companyia, en detalls insignificants, en petits projectes i sobretot en les ganes de compartir-ho. Ganes també de contiuar escrivint, regalant instants i emocions a la xarxa o damunt del paper. I de tot això què en quedarà?
Quedarà en el record de cadascú la imatge d'uns ulls, d'una veu o d'unes mans. Quedarà el moment inesborrable en què tots ens haurem sentit una mica com els personatges protagonistes de les Històries veïnals i és que en el fons cada HV és un tros de vida, real o imaginada, i a l 'escriure-les hi aboquem allò que ens agradaria i no ha pogut ser o allò que  ha estat i no ens ha agradat. És la màgia de  llegir i escriure: viure altres vides , a ritme de vals o de tango, de bolero o de swing, de blues o de rock. Tant se val!
Les Històries veïnals són aquest conjunt de melodies, el ritme de les  quals les lletres són la nostra parella de ball.

Un plaer haver compartit amb vosaltres aquesta tarda de juliol, amb sauna inclosa :) al bar La Papa .

dimarts, 3 de juliol del 2012

Somnis d'estiu

La carretera roman en silenci. Els banyistes s'han instal.lat a la platja a primera hora del matí i ara regna l'estat narcotitzant del migdia.
Sota l'ombra i amb el vent del nord no hi ha pressa per a res.
Amb el cant de les cigales als camps de blat de moro i amb l'olor dels albercocs i préssecs madurs és fàcil deixar-se portar per l'endormiscament de les vacances.
Un punt i a part als horaris, les obligacions i el pensament.

La presentació del llibre de les Històries veïnals no és cap somni...

divendres, 22 de juny del 2012

Keith haring

Li entraven ganes de moure el cos cada vegada que passava per davant del quadre que hi havia penjat a la saleta.Un record de la seva primera revetlla de Sant Joan .Estrenava els 18 , la colla i xicot. Un "guateque" en un càmping. Més ben dit el càmping només per a ells. Música, serpentines i fanals, entrepans i begudes de colors. Xerinola, molta xerinola en la nit més curta de l'any.
El dia havia estat calurós. Havia pres el sol al terrat de casa seva ( tot adonant-se que algun veí l'espiava) i de nit estava vermella com un pigot, amb les galtes molsudes i la pell tibant. Lluïa els primers Lewis blancs que s'havia comprat treballant de cambrera els caps de setmana.
I va ballar a cor què vols com si fos la seva nit.
Els arbres del càmping apenes deixaven entreveure la lluna plena que il.luminava per sobre l'espessurai de les copes. Com si hi hagués dos nivells. El de la revetlla i més enllà, la resta del món. El present i allò permanent.
Van sortejar un quadre. L'hi va tocar al flamant xicot i de rebot a ella.
Han passat molts anys i en tots els trasllats de pis el quadre ha viatjat d'un lloc a l'altre.Li agrada tenir-lo a prop...
I cada cop que entra a la saleta puja el volum de la ràdio o de la música que té posada i belluga l'esquelet... tot el que li permeten els ossos i l'artrosi. El marit sordeja i no es cansa de mirar-la.
- Ja sé que t'agrada ballar, ja però... el que no puc és recordar qui et va regalar aquest quadre...
Ella l'abraça i continua ballant per a ell. Ha plogut molt des de llavors... Els records inesborrables per a ella conviuen amb el present diari d'ell.

Artista i activista social, 1958-1990, estats Units

Surten a la terrassa . Sobre la taula , una coca afruïtada i una ampolla de cava...

Una altre proposta de Relats conjunts

Que tingueu una bona revetlla!!!!

dilluns, 18 de juny del 2012

Porxo

Columnes d'eures
engalanant el porxo
Nits a la fresca

Carme :

Nits a la fresca
perfumades de lluna,
de companyia.


Pere:

De companyia
no me'n falta... tinc la nit
si tu no hi ets.

Joan Gasull:

Fresques nits
càlides companyies
a la brisa d'estiu.

Novesflors:

De companyia
s'alimenta l'heura.
Les nits al porxo


Elfreelang:

Porxo vegetal
bellesa enfilada
muralla tendra

dissabte, 9 de juny del 2012

Emmarcar

Hi ha instants que hauríem d'emmarcar o tancar-los amb pany i clau i de tant en tant flairar-los.
Hi ha instants que no són propietat de ningú però amb el recel perquè no ens els robin els guardem tan ben amagats que més tard ens preguntem si han estat un somni.
Hi ha instants amb gust de capvespre quan la ciutat s'endreça i els objectes i les persones conformen una mena d'harmonia desequilibrada.
Les persianes dels comerços baixen. Les persianes de les vivendes pugen, els desvagats s'asseuen a les terrasses dels bars i  els que deixen l'oficina s'aixequen del seu seient.
La llum d'aquella hora ho amalgama tot com si el conjunt formés part d'aquest quadre gairebé perfecte on les siluetes esdevenen estàtiques i els edificis de paper cartró.
L'única energia que flueix és  en les converses. La resta és silenci. Només el bombeig del cor ens recorda que estem vius i que aquest és justament un altre dels instants per emmarcar.

Post dedicat a la meva amiga Montse, la qual fa anys que lluita i necessita molt d'aire per poder respirar.
Canyó de Chelly Arizona


Si pogués t'envasaria tot l'aire d'aquesta bonica foto que m'han enviat.

diumenge, 3 de juny del 2012

Forgotten sunglasses

Era molt despistada. Allà on anava el primer que feia era treure's les ulleres de sol o posar-se-les damunt el cap. N'havia perdudes moltes. En algun lavabo públic, en alguna betzinera, damunt una pedra anant d'excursió.
Li agradava lluir les últimes que s'havia comprat. Darrere d'elles ho veia tot diferent. Al posar-se-les era com espiar el món i que el món no la veiés a ella. Fer-se invisible a altres mirades tot i que ja sabia que no es passa desapercebut amb ulleres de sol,  però   aquestes eren diferents. Se les posava i podia entrar i sortir dels llocs sense que es mogués ni l'aire. Ningú no la veia i ella veia a tothom. Ningú la podia tocar i ella podia tocar a qui volgués. Podia escolar-se per sota la porta, travessar vidrieres, saltar per una finestra, aparèixer en reunions i escoltar, entrar en un menjador amb menges exquisides i provar tot allò que li vingués de gust. Entrava a botigues , remenava i s'emprovava vestits i sabates.
Tot això li va permetre anar-se acostumant a portar una altra vida en paral.lel. S'hi va aficionar. El que li passar però és que es va convertir en una lladre.
Gairebé com qui no vol la cosa entrava en joieries cares i tot i que va començar fent petits furts va acabar emportant- se'n la peça més cara.
Gastava el seu temps i la seva energia en descobrir noves botigues, nous antiquaris i per suposat ho va intentar en algun banc.
Res feia preveure que l'enxamparien. Era posar-se les ulleres de sol i ladrenalina li recorria per les venes.
La doble vida li era apassionant fins que aquesta dèria va anar decaiguent de mica en mica.
De fet no sabia per què ja no li abellia descobrir llogarets nous on furtar alguna peça nova.
Es va interessar però en una pastisseria que hi havia prop de casa seva. Aquella olor de xocolata que li arribava fins a casa seva la tornava boja i més d'un dia s'esmunyia a l'obrador del pastisser. Provava les petites delicadesses d'aquell artesà i amb això se sentia satisfeta.
Es va anar fent gran, va tenir un fill, va perdre la memòria i no recordava on havia deixat les ulleres de sol.
Ara el seu fill  regentava la pastisseria. Li agrada escoltar al seu pare quan li explica de quina manera va conèixer la seva mare. Se la va trobar un dia a l'obrador, amb els dits i els llavis untats de xocolata i amb unes ulleres de sol damunt el cap.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008
- La resta ja la saps...li diu el seu pare. Ens vam enamorar, ens vam casar i vas néixer tu...
Però el secret més ben guardat del pastisser és que pensa deixar en herència al seu fill les ulleres de sol de la seva mare. Creu que ja té l'edat de posar-se-les.

Una altra proposta de Relats conjunts

dimecres, 30 de maig del 2012

ANIVERSARI

Em vaig quedar darrere la vidriera  de la terrassa contemplant com les gotes de la pluja queien a poc a poc de la barana del balcó. Tot era un mar d'aigua. Del cel baixava una cortina transparent, els núvols es barrejaven amb el gris del cel. Només un sol color difuminava el capvespre.
El silenci també tenia una mateixa tonalitat. Una tonalitat a mig camí entre el son i la vigília. Espiava la tela verge que tenia al davant. Silenci. Cap estímul.La respiració pausada.  El cos amotllant-se al silló. Sense esperar res. Més silenci. Gairebé el gris ho enfosquia tot. Però en només un instant la intermitència del far va dibuixar els contorns de la nit...


Uns dies de pausa per omplir-me de nou.

Llegint més que escrivint

Sense deixar de respirar...

6 anys de blog amb les seves primaveres, estius , tardors i hiverns...amb vosaltres, amb els meus...
Compartint moments.

Gràcies a tothom per ensenyar-me tantes coses.

Ho voleu celebrar amb mi?????




Llegint l'Illa dels cinc fars de Ferran Ramón Cortés.


"La vida es viu amb el cor no amb el cap"

"Les coses que tan sols entenem, les oblidem. Les coses que, a més d'entendre ,les sentim, les recordem per sempre"

Vaig anar a la presentació  de Cabaret Desire de l'Erika Lust... Us en deixo un tast...
A vegades la nit et convida i no pots dir que no... 





dimarts, 15 de maig del 2012

Patis

Patis interiors
dins el cor de les cases,
respiren vida

Una passejada per Navata, un encontre inesperat, una vetllada que s'allarga amb la nit càlida compartint una amanida de paraules.
Un plaer Fra Miquel

dijous, 10 de maig del 2012

Una escapada a Lleida

Lleida és la ciutat de pas. La veus i costa aturar-t'hi. Lleida és a tocar. Des de Girona agafant l'eix és una tirada de cotxe i més ara que està en obres. No s'acaba mai la carretera.
Quan passes Manresa i t'endinses a la plana ja endevines que el terreny és de secà i que a l'estiu en deu caure una que t'obliga a buscar ombra i refrigeri. Però a la primavera el temps ajuda a que els contrastos siguin més vius.
Quan hi arribes albires la Seu Vella,majestuosa i espectant. És el punt de partida duna passejada a través del temps.
la Seu Vella és la catedral que data del 1200 on hi conviuen l'arquitectura romana i gòtica. En les seves parets nues hi ha gravats els estralls  dels conflictes bèl.lics que durant dos segles van assatjar el turó. No en va va servir de caserna durant aquest llarg periòde i fins el segleXX. Al voltant d'aquesta Seu s'hi va construir el barri gòtic que ara romàn al subsòl i per això Lleida no té casc antic.
El claustre de la catedral, amb unes dimensions insòlites, és considerat un dels més grans de l'Europa gòtica. És com el balcó de la ciutat i a través dels seus arcs es divisa un cel blau o gris que a voltes sembla encarat a un  mar inexistent.
La riquesa en capitells, cornises i portalades ens dóna una idea de com van treballar els artesans per a cisellar aquests ornaments.
A l'esquerra de la Seu hi ha el Castell del Rei, a la roca Subirana, el punt més alt de la ciutat, totalment reformat. Està cimentat sobre l'antiga alcassaba musulmana i durant el reinat de la Corona d'Aragó era el centre polític de la ciutat. Només es conserva l'antiga sala noble del castell amb una terrassa des de la qual, si el dia és clar, es veuen els pics més alts del Pirineu, el Montsec, el Montsant i la serra de Prades, els pobles del Segrià, la planúria amb les seves carreteres i el tren, les hortes, la ciutat vella i la nova, les muralles del turó i els teulats de la Seu.
24 hores passen volant i donen per anar amunt i avall, fer un vermut, degustar uns cargols a la llauna, fer fotografies i embastar més d'una conversa. Passejar per l'eix comercial i escoltar la història a través de les pedres.







 
És clar que no tothom gaudeix del mateix privilegi.Tenir una amfitriona "tot terreny" i això és d'agrair.
Gràcies per compartir amb nosaltres el teu temps, Kweilan.

dimecres, 9 de maig del 2012

Apadrinant paraules

Vaig començar a trenc d'alba, amb una llum incipient de primavera com un sol tímid que es torna desvergonyit a mesura que creix.
la LLUM es reflexteix en la mirada, en la pell, en els cabells, en la paraula, en el caminar...
La LLUM es desprèn dels llavis i de la punta dels dits.
La LLUM contagia, engresca i cura.
L'escalfor és gairebé imperceptible. S'escola a través dels porus de la pell i t'amara d'una energia invisible.
T'acompanya , et bressola d'infant, t'emborratxa de jove i t'assossega més endavant.

" Sempre hi ha a dins nostre una LLUM que no s'apaga mai, encara que no la veiem " ( frase manllevada de l'Aquari )

aPARAULA'm :9 de maig de 2012

dilluns, 30 d’abril del 2012

Antic balancí de jardí

Quan van comprar la casa en runes el gronxador ja presidia la vall.
Van fugir de la gran ciutat, cansats dels horaris i del ritme frenètic. Es van conèixer en una trobada sobre el creixement personal. Tots dos estaven separats i amb una filla cadascú.
Ella és francesa, d'una ciutat prop de París. Ell de Barcelona, mestre de professió.
Es van trobar intentant conèixer-se per dins. Anar un esglaó més d'allò merament superficial.
Ella acabava de deixar la feina en una multinacional francesa i  es dedicava a donar classes de francès. Ell havia decidit fer el que més li agradava, a part d'ensenyar, que era escriure. També però va deixar la docència.
Es van trobar sense gaires lligams i van decidir anar a viure al camp, en un poblet no llunyà d'una petita ciutat i van trobar un racó on poder aixecar les parets d'una casa que havia sigut un mas, ara derruït.
Conserven la bassa que abeurava els animals. Arreglada és una piscina sense gaires pretensions però hom s'hi pot submergir i refrescar-s'hi de de la primavera fins a la tardor. El sol hi toca de ple i escalfa l'aigua.
Hi he estat un cop i la casa em va captivar. Per dins tota feta d'obra i fusta, emblanquinada i amb el terra rústic, amb grans finestrals per on hi entra molta llum. Al costat de la cuina una saleta d'estar , plena de llibres. A dalt, les golfes amb  l'habitació dels convidats.
La pallissa l'han acondicionat de vivenda i hi tenen un llogater.
A fora un porxo i una glorieta envoltada d'eures per poguer-s'hi refugiar a l'estiu quan el sol apreta.
Més enllà l'era i , a sota uns arbres, el gronxador que es balanceja gairebé sempre sol.
Jo el pintaria, vaig pensar, al veure'l però el sol ja li agrada així. Són molts anys de saludar-se de bon matí.
No. El gronxador no vol canviar d'aspecte. I si... pintat de trinca el sol no el reconeixés?
Perquè als amos tampoc els cal empolaïnar-se per fora...
Han decidit en(b)vellir junts. 

Proposta del blog Relats Conjunts

dijous, 26 d’abril del 2012

Cairo Time

Una història a El Cairo. D'amor? No. No totes les històries són d'amor. Hi ha persones amb afinitats comunes, que són amics i que comparteixen moments... i hi ha situacions que hi predisposen o persones predisposades davant de determinades situacions. En alguns casos és fàcil que es confongui amb amor.
L'amor desvetlla. No en va un torrent de substàncies químiques ( feniletilomina ), posem per cas, de la família de les anfetamines corren pel rec sanguini i posen el sistema parasimpàtic en marxa.
Però hi ha situacions en les quals dues persones ( o més ) es  troben còmodes estant juntes i compartin aficions o només companyia.
Que algú t'inundi d'una certa tranquil.litat i entusiasme alhora no necessàriament és enamorament.
Enamorar-se és un fet totalment irracional i no sempre condueix a la felicitat . Es pot ser feliç i no estar enamorat.  

Per això a Cairo Time no hi vaig veure cap història d'amor tot i que la pel.lícula té tots els ingredients per a fer-nos-ho creure. Un marc exòtic, una persona de vacances (Juliette), sola esperant que arribi el seu marit retingut a la franja de Gaza; una altre persona  (Tareq) amb un negoci propi a El cairo ( un cafè per a homes ), solter, més jove que ella, educat, cult i disposat a complaure-la. Dos móns oposats. Ella és americana i ell egipci. Una ciutat on les olors i els colors es barregen amb la llum daurada dels capvespres ,amb les Piràmides de fons i el so d'un piano que convida a confondre al més racional dels humans ( banda sonoroa de Niall Byrne ).
Una excel.lent actuació de Patricia Clarkson, unes imatges narcotitzants, un intent de seducció per part de la càmera cap a l'espectador. Una picada d'ull, com si t'agafessin de la mà per a travessar la pantalla  , fruir d'un temps mort en el quefer diari. Prendre un cafè, fumar-te una pipa, fer una partida d'escacs, compartir una estona de conversa...despertar emocions... Pot semblar-ho però no és amor. Potser només és un moment de bellesa o a tot estirar un tros de felicitat.
Fins i tot sembla un publireportatge de la ciutat d'El Cairo amb tots els seus contrastos prop de la immensitat del desert.
Qui hi hagi estat farà un tomb pels seus carrers , qui no la coneixi, la descobrirà.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Sumant primaveres

Tornen de la Rambla caminant, agafats de la mà. Deixen enrere el rebombori d’un dia senyalat al calendari. Un dilluns no festiu amb els carrers plens de llibres i roses. La tarda cau enfosquint la ciutat dels tres rius.
Les seves passes són com un murmuri d’un temps passat quan els seus cossos tibats i el seu taloneig ressonaven sobre les llambordes, al compàs de les campanes de la catedral. Eren joves i en el seu món hi cabien tots els somnis.
Avui, un any més,  fan el mateix recorregut de tornada a casa amb alguns somnis complerts, un amor com l’or vell perfectamente aliatjat, les seves espatlles corbades i amb el pes de la vida a coll.
Els veig d’esquenes. L’un amb un llibre a la mà, l’altra amb la rosa. Les mans enllaçades. El dia de Sant Jordi apagant-se...
 

Relat que participa al concurs de Relats de Sant Jordi de La Vanguardia . En podeu llegir més al seu seu blog.

Bona Diada a tothom!!!