Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

diumenge, 30 d’octubre del 2011

El cavaller de la rosa

No el coneixia. No l'havia vist mai. Era el primer cop que el tenia a menys de mig metre. La va mirar i ella li va aguantar la mirada sense saber per què ho feia.
Va preguntar qui era, a la persona de la seva esquerra. Li ho va dir.
- Ah! ....ara hi caic. No me l'imaginava així. Tant se val, tampoc no em treu de res conèixe'l.
A la sortida però, li hagués agradat que haguessin compartit el mateix taxi que els duria a un punt i des d'allà es dirigirien en direccions contràries però els taxis van sortir amb cinc minuts de diferència i no van poder fer el trajecte junts fins a aquell punt on necessàriament s'havien de separar.
La veu...tampoc se la imaginava així, ni l'edat...bé tampoc sap quina edat té. Només se la imagina.
Encara ara quan va descobrint algun dels detalls que a primer cop d'ull no es poden apreciar es sorprèn de comprovar que la primera impressió que tenim d'algú moltes vegades no ens enganya tant.
Creu que és un trobador que li va robar la mirada sense ser de nit...

divendres, 28 d’octubre del 2011

Cirkus Columbia

" Amb això ( diners)  podràs comprar el que vulguis, però no ho podràs tenir tot"
(Divko al seu fill Martin ) 





Fa 20 anys que es va iniciar el conflicte als Balcans. Danis Tanovic, el director de "En tierra de nadie" ( Òscar al millor film 2001 de parla no anglesa), torna a dirigir una producció Bosniana i Francesa (2010).
Estem a l'any 1991 a Bosnia i Hercegovina. Divko Buntic, exiliat 20 anys a Alemanya,torna a la seva petita ciutat on va créixer. Porta un Mercedes vermell cridaner, una jove xicota amb la qual s'hi  pensa casar i les butxaques plenes de marcs. També l'acompanya un gat negre de la sort.
Els comunistes han caigut i el seu germà , recenment nometat alcalde "democràtic", l'ajuda a desallotjar la casa on hi han viscut la seva dona i el seu fill , Martin.
Divko vol recuperar el seu fill de 20 anys però per poc ho perd gairebé tot.
Una posta en escena senzilla però que ens fa reviure els crus moments abans d'esclatar la guerra europea més recent.
El final, tràgic, ens mostra que l'amor és més potent que qualsevol guerra malgrat posar en joc la vida.
Música de Max Richter i Stéphane Moucha ( val la pena escoltar-los)

dimarts, 25 d’octubre del 2011

25

Tinc motius per estar contenta i de fet ho estic però la distància a voltes em trasbalsa.
T'enyoro, et penso i compto els dies mirant el calendari . S'allarga la data perquè l'esforç ha donat bons resultats i no vols deixar-ho passar.
I passo pàgines escrites i et veig creixent i a poc a poc deslligant-te d'aquest cordó que ens uneix.
Miro fotografies de petitona i de més gran i vull pensar que res ha estat en va.
Els moments compartits, els contes abans d'anar a dormir, les  lliçons apreses a la taula de la cuina, de nit...Algunes confidències dels amics i d'aquell primer amor.
Segurament ens queda molt per a explicar.
Mentrestant contemples el món des d'una altra perspectiva i convius  amb persones  i llengües diferents i amb algú que t'estima i et valora i això em fa immensament feliç.

   Chicago


PER MOLTS D'ANYS!!!

Gotegen ferides quan s'està sol.
Plouen petons amb gust de Pau.
Tot el món espera un canvi teu mentre tu esperes que el faci el món...
Hi ha camins fins i tot sota el mar.
Sense espai no hi ha res a guanyar.
Marc Durandeau - Dona
                                                                                     



dimecres, 19 d’octubre del 2011

llom a la taronja

Mentre mirava el Barça i de passada donava un tomb pels blocs he vist una recepta a cala Assumpta amb llom.


I com que els dies que juga el Barça el sopar és més senzill he pensat que aquesta recepta us pot interessar.

Llom a la planxa ( si és ibèric millor)
Rodanxes de taronja a la plaxa, volta i volta
En un cassó posar suc de taronja, una cullerada de mostassa Dijon i alfàbrega, sal i pebre
Emplatar el llom a sobre la taronja i la salsa per sobre

Bon profit a tothom!



dilluns, 17 d’octubre del 2011

Aïllada

S'asseu d'esquena al món. S'impregna d'aire, de cel i de natura. Silenci. Tanca els ulls i només sent la remor d'un rierol escolant-se sota els rierencs llimats.
A prop cau una anou ja madura i el soroll li fa obrir els ulls. Albira un voltor afamat a l'horitzó i un esquirol que s'amaga prop d'uns pins.
Atrapa amb la mirada uns ametllers sense flor. Els fruits esperen pacients per ser batuts.
Un sol traslúcid pinta un magraner. Fruits vermells per dins i per fora. I una mica més lluny un codonyer verd es balanceja amb el vent de mitja tarda.
Els caquis estaran al punt el mes que ve. El sol va minvant. S'ha embriagat de natura. I no en té prou. Demà tornarà a asseure's d'esquena al món.
Tampoc té cobertura.
Internet? li diuen dos germans d'un poblet amb 13 habitants... No ens fa falta.
Ella tampoc l'ha trobat a faltar.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Estiu o tardor?

Respira la llum
guardada a les golfes.
Estiu i tardor.


217è joc literari / Primera marató d'haikús improvisats

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La Gresca

Without you era la primera cançó lenta que tocaven a la discoteca del poble. Encara ara només de sentir-la em venen imatges d'aquella sala fosca i amb la bola de colors girant al sostre que sens dubte ens feia a tots i a totes més alts, més prims i més guapos. La Gresca era de bon tros la discoteca més buscada de la comarca i de les d'arreu. Els diumenges ens hi trobàvem tots i totes. 
A primera hora de la tarda quan encara estava amb els llibres al davant acabant els deures el rum rum de les "Lobito" em trasbalsava de valent. Les sentia quan baixaven a tot drap per la corba del cementiri i anaven donant voltes pel poble. Era impossible concentrar-se en res més que no fos endevinar qui vindria a La Gresca aquell dia.
La Gresca va ser testimoni de les primeres " minis" d'un bon planter d'adolescents, de les botes amb plataforma i dels Lewis apretats que més tard es convertien en mini shorts d'estiu quan ja no admetien gaires rentades més d'esfilagarsats com estaven.
No recordo si la discoteca tancava a les 9 o a les 10 però sí que recordo que al primer quart de les 9 que tocava el campanar sortia disparada i a l'últim quart arribava a casa. Era l'últim esprint del dia.
Anys més tard vam coincidir, l'amo de la discoteca i jo quan feia pràctiques a   una clínica de Barcelona i ell estava ingressat per una afecció cardíaca.
Del llit estant em va dir que havien estat uns bons anys... i jo li vaig dir que potser els més bonics de la meva vida. 
Tot i que ell mirava pels seus interessos va fer un bé pel jovent del poble ja que vam retardar uns anys  el peregrinatge de les nits amb cotxe cap a altres llocs. I la sort per molts de nosaltres va ser que ja havíem cremat aquesta etapa i ens va interessar més fer de monitors d'esplai que continuar ballant en sales on no hi cabia ni una agulla... I és que tots tenim un passat i una cançó que ens el fa recordar.