Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimarts, 21 de juny del 2011

Nits a la fresca





































Fet a casa




El primer sopar a la fresca és ple d'ombres retallades a la paret.


Tot està en silenci i només se sent el joc de coberts com petites ballarines a dins el plat.


És la nit abans de la primera que inaugura l'estiu.



Amb les espatlles nues l'aire s'escola com una companyia invisible i plaent.


A la casa d'allà els pintors han deixat un polsim al jardí que caldrà esbandir. A la casa d'aquí els últims exàmens i les maletes ens acompanyen amb olor de nous projectes.


El temor però, de les absències planen en les mirades cansades. Massa nits curtes de son. Toca un impàs. Un temps per continuar aprenent.


Serà un estiu llarg, diferent, enyoradís i alliberador alhora.


Bona revetlla a tothom!

dimecres, 15 de juny del 2011

Juicy salif




Juicy salif, Philippe Starch 1990






Hi ha un tipus de botigues en les quals no saps ben bé que és el que venen. A l'aparador, molt ben posat tot, hi ha mil artilugis de tots colors i de diferents formes. No saps si són objectes de regal o estris útils, si és que en tenen alguna d'utilitat.


T'hi acostes i quedes enlluernada amb tant de disseny.


El xicot d'una meva amiga que viatja per qüestions de feina sempre li porta un detall quan torna a casa. Algun perfum en un flascó exòtic, un joier que més que una capsa per guardar res sembla un objecte decoratiu o un rellotge que és una anell o una anell que porta incrustat un rellotge.


L'altre dia em van convidar a sopar i com sempre, mentre el seu xicot era al celler triant una ampolla d'una anyada especial, la meva amiga em va ensenyar l'última adquisició comprada no sé a on. Una mena de pop metàl.lic de color gris platajat que feia joc amb el conjunt que tenia al tocador del dormitori. Me'n va explicar meravelles...Que si les potes s'eixamplen i volten i vibra. En fi que no vaig entendre ben bé perquè servia però veient l'èmfasi que hi posava en les explicacions i el lloc on estava ja m'ho vaig figurar...


El tacte però, vaig pensar, és molt fred i gens flexible. Total que ara amb els nous dissenys una ja no està a la última.


De postres vam menjar maduixes amb suc de taronja i moscatell. Delicioses per cert i quan desparàvem la taula i portàvem els plats a la cuina el xicot en qüestió estava a la pica amb el pop metàl.lic netejant-lo a raig d'aixeta i deixava anar algun improperi degut a què li costava deixar-lo impecable. Mirava a tort i a dret que no li quedés cap reste de taronja (?) mentre la meva amiga li va agafar de les mans i amb un drap de cotó el va deixar brillant.


Un cop enllestida la feina el va anar a posar al seu dormitori, lloc on semblava fet a mida per aquesta peça tan estrafolària.


No vaig gosar preguntar-los res però em venen ganes d'entrar a una d'aquestes botigues d'objectes varis i mirar si trobo un pop com el de la meva amiga i esbrinar les meravelles que pot arribar a fer. Un enginy que campa del dormitori a la cuina i de la cuina al dormitori com si fos el rei de la casa i al qual cuiden amb una veneració fora de lloc.


És una altra proposta de Relats conjunts

dimarts, 7 de juny del 2011

Amb la ment en blanc

Los Arcos - Navarra

Villamayor de Monjardin - Navarra








De panxa enlaire repassava els cairats de fusta i seguia la inclinació del sostre fins a un quadrat de 2 pams per 2 pams. Alçant-se va anar a obrir el porticó . Plovia. Davant , una església grisa i un carrer, el principal del poble. Ni una ànima. El temps s'havia girat de cop i a la calorada del matí li va seguir la fresca de la tarda. Mentre caminava esgotada per la calor somiava en la dutxa que faria a l'arribar a l'alberg. Després estirada al llit i pensant si escriuria res del camí la pluja la va distreure un dia més.





Va decidir no escriure malgrat tantes sensacions noves. De fet el dia resultava complet i no sentia cap necessitat d'explicar res. Preferia estar atenta a tot allò que li passava i deixar-ho macerar.




Feia molts anys que no compartien una estada juntes, amb la seva amiga de P4, la del poble on totes dues van créixer.
Es van il.lusionar programant un tram del Camí de Santiago, marcar la ruta, les pauses, els àpats, els silencis i les estones de lectura i conversa. Cada dia era diferent. Descobrien pobles i paisatges. Es van creuar amb persones que possiblement no tornaran a veure mai més. Van deixar les botes gastades al final del camí i van aguantar estoïcament el fred i el vent, a cops un sol implacable damunt els seus barrets. Van gaudir d'alguna migdiada en un porxo d'una ermita romànica al mig de la natura. Aïllada.Com l'Emma Bovary, sola enmig de tanta confussió, que es preguntava si l'amor com les plantes tropicals no necessita també terrenys adobats i una temperatura adient...




Sí he rellegit a Flaubert entre pausa i pausa del camí veient el blat créixer a cada marge. El primarenc a l'esquerra , groc i el tardà a la dreta, verd, mentre el vent dibuixava onades en els extensos camps. El blat tot blincant-se de nou es tornava a aixecar com els peregrins que després d'un respir continuaven el camí.




Tardes dolces amb un tall de coca de l'àvia o unes magdalenes, panses, anous, ametlles i figues seques que un dia els van salvar el dinar.




Anaven a dormir d'hora perquè el descans també forma part del camí i un dia a la 2 van passar " Un toque de canela". Una pel.lícula aromàtica, plena d'espècies i de records de l'infància. Una faula on més o menys ens explica que la vida també s'ha de condimentar i de la barreja en surten perfumats guisats. A voltes més picants, d'altres més amargs però que sempre, sempre hi hem de posar un polsim de sal.. vaja que alimentar l'ànima, amb altres paraules, és la sal de la vida.




I no podien marxar de Logroño sense fer unes tapes i reconciliar-se amb en Woody Allen. Fer una volta de nit al París dels anys 20 de la mà d'escriptors i poetes i amb la música de Cole Porter ( qui no ha escoltat "I love Paris". Redescobrir Hemingway i Picasso. Fer un cafè amb els surrealistes- la importància dels somnis en quant a magatzem d'idees -. Recordar a Luís Buñuel amb " Mi último suspiro" , una biografia que val la pena llegir. Pensar en visitar el museu Dalí de nit ara que s'acosta l'estiu. Una pel.lícula, " Midnight in Paris" en la qual Woddy Allen crea móns imaginaris més reals que el nostre present.




Com diu Lewis a El Monje " res és impossible per a qui vol arriscar-se" .




Un viatge que ha estat un regal i una afirmació de la nostra amistat tot i que com em deia un bon amic : "El facis amb qui el facis acabes fent el camí tot sol" .












Un toque de canela - Tassos Boulmetis -2003