Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dimecres, 28 de desembre del 2011

Ni que sigui un mocador...

Per cap d'Any alguna cosa de vermell s'ha de portar.


Un bon 2012!


I un somriure...






Ursula Martinez from Jake Jacobs on Vimeo.

dijous, 22 de desembre del 2011

Que no s'apagui la llum

Revifa la llum
amb l'escalfor dels estels.
No tanquis la nit.



Bones Festes a tothom!

dijous, 15 de desembre del 2011

Coses insignificants

Les restes de la pluja
que encara gotegen en l'ampit
de la finestra. La piuladissa
dels ocells que s'han refugiat
en els plataners del costat de casa.
L'habitació buida, les cortines
entreobertes, el llit a mig desfer.
Coses insignificants. Mous l'aire
que passes i la teua olor solca
la cambra. M'invita a compartir
amb tu aquest dia sense sol.
Imagino una part del cel ennuvolat
al retall de la balconada. El temps
tampoc no és una única paraula.


Joan-Elies Adell a "encara una olor,2003"

dimecres, 7 de desembre del 2011

L'olor dels núvols

 Voltaire va dir que l'escriptura és la pintura de la veu. Puc imaginar-me una època on predominava el blanc i el negre arreu i els escriptors eren una llum minça que il.luminava les ments privilegiades dels intel.lectuals d'aquell temps. Poca gent tenia accés a les arts que no alimenten el cos sinó a l'esperit.
Sempre he pensat que el món no seria món si no existissin els artistes. O més ben dit seria un altre tipus de món.
El món de la faràndula, en to despectiu, és descrit per persones rígides que només els preocupa la disciplina acadèmica, els resultats, les projeccions més pròpies que alienes però  que sovint s'embadaleixen davant d'una mostra artística.

Una cosa no està renyida amb l'altre. Oci i negoci són les bases de les societats avançades.
La paraula oci prové de la negació del negoci, de la feina o del treball. Del "no negoci" va néixer l'oci. L'estat d'estar desvagat, de no treballar.
És clar que una societat on predomini només l'oci difícilment prosperarà però si només es viu per a treballar és evident que no exisitirien els genis de les arts. Pintors, poetes, escriptors i músics que ens regalen un tros de felicitat.
És fàcil titllar a les persones de frívoles i superficials i és difícil entendre els artistes.
Hi ha però un tret que diferencia a les persones.La sensibilitat. És quelcom que neix amb nosaltres, que es perfila amb el temps i que si es pot canalitzar esdevé una eina amb la qual  podem percebre els  detalls que sovint ens passen desaparcebuts.
Educar els sentits en qualsevol d'aquestes disciplines fa possible que es desenvolupin actituds i  predisposicions  i qui sap si es potencien habilitats encara no descobertes.
Canviant de tema ara experts amb neurologia parlen dels beneficis que té el "gatejar" amb els nens. La relació d'aquesta pràctica junt amb l'exercici de coordinació ajuden a desenvolupar la  psicomotricitat. Hi ha però una predisposició que fa que alguns nens ho facin i d'altres no de la mateixa manera que hi ha persones amb més o menys sensibilitat. I és que sembla que la pell és l'òrgan amb més terminacions sensitives però ai els poetes que ho capgiren tot i com afirma Paul Valéry: "la pell és el més profund". I és que és a través de la pell per on arriben estímuls que s'han elaborat en la profunditat del cervell.
De la sensibilitat a la hipersensibilitat i de la hipersensibilitat a la Sinestèsia, aquesta facultat que posseeixen algunes persones per sentir percepcions sensorials creuades. L'art de veure la música, tocar la tristesa i olorar els colors...
Sembla que els cervells sinestèsics presenten més connexions per a transmetre informació i un augment de l'activitat sinàptica en l'àrea de l'hipocamp cerebral ( estructura relacionada amb la memòria). Hi ha estudis que refereixen que hi ha un factor genètic lligat al cromosoma X. Els genis sembla que tenen aquesta habilitat de creació artística ( Rimbaud, Baudelaire, Nabokov, Franz Liszt, Richard Feynman - un Nobel de Física que un dia va dir "Quan miro equacions , veig les lletres de colors".
Els poetes fan servir aquest recurs literari que consisteix en barrejar trets de diferents sentits del cos per crear un efecte més gràfic. Sovint la Sinestèsia és un tipus de metàfora.


El video  Fantasia de Disney és un exemple de sinestèsia musical i un dels poetes de la generació del 27 Juan Ramon Jiménez ens deixa aquesta perla sinestèsica literària: És d'or el silenci. La tarda és de cristalls.


Ara només ens queda practicar...


M'arrisco amb la primera:
Les abraçades de pluja són de porcellana cotonada

divendres, 2 de desembre del 2011

Amb un fil de veu

Descalça la nit
aplega el silenci
farcit de somnis.
Un punt lluminós
fa de claravoia al cel,
per on respiren secrets de converses.
La màgia del teu pensament a dins meu...

( Anoushka Shankar )

dimarts, 29 de novembre del 2011

TARDOR

Quan arriba a la casa del poble una flaire s'escampa pel passadís que mena a l'entrada del darrere. L'estampa és sempre la mateixa. la mare atrafagada amunt i avall donant els últims tocs al dinar amb el cos ranquejant mentre somriu al veure'ls. Costa poc endevinar amb un cop d'ull si està cansada o no. Hi ha dies que té més piles que tota la família junta. Vital com sempre però s'enfada quan voldria fer més del que pot.
El pare, encorbat, va i ve de l'hort. Hi ha dies amb la regadora a la mà, d'altres amb la mànega connectada a l'aixeta del safareig. Un dia lliga tomateres, d'altres aclareix l'herbam que es menja les hortalisses.
Sap que s'acosta l'hora de dinar i ja es prepara per seure a taula. Es renta les mans, es canvia el calçat i si convé la camisa i els pantalons. Té sempre la roba per anar a l'hort a part. Les xiruques per l'hivern i unes espardenyes velles per l'estiu.
A vegades llegeix assegut als escalons que porten a l'estenador cobert.Un racó on ella s'hi entaforava de joveneta a estudiar. Era el seu estudi a l'aire lliure davant mateix de l'hort que a la primavera semblava  un jardí . La verdor del fullam contrastava amb les tomates vermelles i amb les flors ataronjades del carbasser.Al racó el llimoner i adornant l'hort el lilà.
La sarment s'enfilava a les escales del terrat i es confonia amb l'heura. Les dues entrellaçades vestien el terrat descobert on s'eixugaven els llençols de cotó. Tan blancs que es confonien amb algun núvol esgarriat.
A la mare li agrada airejar-ho tot.Ventila la casa fins que no hi sol i llavors comença una cursa per anar tancant finestres i porticons, correr les cortines i endreçar-se a la vora del foc. I és que mai té fred...
El pare sí que n'era de fredolic. Pantalons de pana, mitjons de llana, camisa de franel.la i samarreta. Es cuidava tant que no es refiava ni de l'home del temps. No fos cas que l'arreplegués. Es vacunava cada any per la grip. La mare ni cas. Cada any se n'ha de passar un de refredat fort... neteja la sang, diu.
Portar-li la contrària no ha servit mai de res.
A la tardor l'hort queda erm. Quatre fulles de bledes, els últims carbassons, les cols, alguna carbassa. L'heura i la serment despullades. Les cebes enforcades i les tomates de penjar, penjades al garatge.
La casa dels pares mai havia fet olor de llibres, feia olor de verdures.
Recorda un parell de llibres que s'amagaven en un calaix de la cuina. Un es deia " la langosta", un receptari que es va aprendre de memòria de tant llegir-lo i un altre, "Tierras y mares", d'un seu tiet, manuscrit a mà. Ell sí que llegia, l'hi deia la mare però durant la guerra li van cremar els llibres. Quina pèrdua, pensa.
Un cop a la setmana l'hi compraven el TBO i podia llegir La Vanguardia a casa d'una seva amiga on el tenien cada dia.
Més tard d'adolescent l'hi van regalar llibres en comptes de colònies i anells. En cada llibre un petó i una frase d'amor. I els va començar a estimar ,els llibres.
I estima la cuina perquè la mare li va ensenyar a fer-ho.
Li agrada barrejar literatura i cuina perquè ha après a cuinar-ho.
Aquesta litografia de la Tardor de Giusepe Arcimboldo, pensa és la portada d'un llibre que té a la prestatgeria. I s'afanya a buscar-lo, però s'ha confòs. No és la mateixa imatge però sí del mateix autor. Una és més primaveral i l'altra més tardorenca.
El llibre que ha buscat és "La cocina del pensamiento" , de Josep Muñoz Redon
No és un llibre de cuina.És un llibre de Filosofia. Bé és una barreja de cuina i filosofia.

El pare ja no rega l'hort però quan els diumenges ella arriba a la casa del poble encara el veu saludant-los amb la regadora a la mà. Ella s'asseu al seu lloc a taula perquè no sembli tan buida...

És una altra proposta de Relats Conjunts

dijous, 24 de novembre del 2011

Lux Feminae

Cada dia ens quedem un pèl orfes. Se'n van persones amb les quals hem compartit moments. Ens queda però per sempre la seva veu, la seva mirada, aquella abraçada...
Aquests dies de pluja la carretera també ha fet estralls. Demà acomiadarem el pare d'un noi jove i marit d'una dona també jove. Amics dels quals no et pots ni despedir.
Quan vaig començar aquest blog (2006), vaig trobar un escrit al diari sobre el darrer CD de la Montserrat Figueras ( Lux Feminae) - Llum de dona - i el vaig adoptar com a nom pel meu blog.
Ahir també pel diari em vaig assabentar que ens ha deixat.
Ella i el seu espòs, en Jordi Savall , han viatjat pel món exportant música i càntics antics.
Sense fer soroll han estat embaixadors de la cultura catalana.


Ens deixa una mica més orfes però la seva meravellosa veu perdurarà més enllà del temps.


Gràcies Montserrat pel Cant de la Sibil.la !


dimarts, 22 de novembre del 2011

penjats del cel


Adés i ara
es balanceja
fins a tocar
el cel
amb la punta
dels peus


 

 Per descansar de tantes enquestes, valoracions, propòsits ,promeses, mentides i de blau...

divendres, 18 de novembre del 2011

Microrelat - Olor de carícies

Es va posar la mà a la butxaca i en va treure unes branques de fonoll. Des d'aquella plataforma estant les va ensumar mentre albirava la campana de l'ermita gronxant-se entre canyes de bambú.
El so estrident dels setze vents no esborren les carícies a la pell.



Participació al blog Tu mateix, amb aquest Joc de Nadal

dimecres, 16 de novembre del 2011

Com va la vida?

Amb la que cau i amb tantes hores d'informació a les cadenes de ràdio i televisió sembla que parlar de la felicitat, l'amor, els valors, el sexe  o la por pugui semblar una ximpleria.
Sobre la complexitat de la societat els polítics no tenen cap resposta. Els científics, respecte al món, tampoc en tenen però sí que hi ha ments lúcides, preparades , treballadores i generoses que almenys intenten trobar -ne alguna.
Els dos dimarts que a TV3 han fet el programa de Com va la vida? amb l'Andreu Buenafuente entrevistant a l'Eduard Punset  han estat com tocar de peus a terra i alhora flotar en una altra galàxia.
Aprendre d'altres científics, diu en un moment de l'entrevista l'Eduard Punset. I també que ell amb 75 anys només té la resposta a 3 o 4 preguntes.
Serà que anem perdent les ganes d'aprendre a aprendre o no aprenem prou i ens toca fer els deures.



Merkel ja ens ha avisat que  Europa està en el pitjor moment des la 2ª guerra Mundial i no sé si a Itàlia, el super Mario Monti podrà amb el desgavell ocasionat després de  tantes soirées amb barra lliure.
És hora de posar-nos les piles i d'aprofitar el temps escoltant persones que de veritat aporten una mica de llum a les nostres vides en comptes dels que ens venen només cortines de fum.
La setmana que ve els carrers es despertaran pintats d'un altre color. No sabem de quin ...
Mentrestant el cel plora i ho fa amb ganes. Té dret a dir-hi la seva i a desfogar-se...
El programa del dia 8 de novembre el podeu veure aquí i el del dia 15 aquí.
El decorat i la sintonia ( una particular versió de "Bad World" de Tears for Fears interpretada per Mel, "Món Boig" , al final de la segona part van ser un bon acompanyament .
Fan falta programes d'aquesta mena, persones amb cara i ulls,respostes o interrogants, humor,converses que et deixen amb ganes de més .
I encara sento el so de la pluja, constant i amable.

divendres, 11 de novembre del 2011

Divendres 11-11-11

Cada dia hauria de ser una data per a celebrar. Hi ha dies però que la balança queda equilibrada.
Hi ha coses per celebrar, per fruir i també mals records. Despedides. Nouvingudes.
No ens hi fixem però adduits com estem amb els quefers rutinaris.Mentre fullejo el diari veig que s'ha mort el marit d'una coneguda. 53 anys...massa aviat. Deixa 3 fills, joves encara. Fa rumiar quan saps, sabies que estava malalt però sempre penses que encara no tocava.
Ha nascut el fill de la Mercè, una companya de feina, 11-11-11 ,he pensat quan passava la seva baixa maternal, després de tancar la baixa per Risc de l 'embaràs... Tindrà els ulls blaus com la seva mare?
Hi ha neu a La Crosse (Chicago) i un anorac de plumes abrigarà de valent . Quin gran invent l'Skipe i les plumes...
Aquí encara podem anar amb un jerseiet i a segons quins llocs amb màniga curta.
He començat a llegir D'Acer de la Sílvia Avallone, una jove escriptora italiana que ens retrata un barri obrer a Piombino ( Itàlia) on només hi ha fàbriques d'acer i on ser adolescent no té gaires alternatives. Segons l'escriptora :.«D'acer és un cos a cos amb la matèria, amb l'acer de les fàbriques que es fon però també amb el cos adolescent que es transforma i canvia.»
Aquest matí havia de fer formació però el formador ha fet festa ...un cap de setmana llarg, he pensat. Dilluns ho intentaré a primera hora. No m'agrada retrassar allò que he de fer... 11-11-11. Estaré pendent del 12-12-12...
He comprat un bocí de formatge amb taronja i mango de la marca Wensleydale - m'hi he fixat al comprar-lo i ho he buscat al google - m'he quedat satisfeta perquè l'havia provat sense saber si era francès o suís i resulta que és anglès...
M'entretinc la tarda de divendres a endreçar roba. Rentadora. assecadora i planxa. Demà treballo al matí i vull la tarda per a mi...
Mentre escric miro la paret i la taula, farcides de tot. Escrits , entrades del Festival de cinema de Sitges, telèfons, fotografies d'ahir i d'abans d'ahir, CD, bolis de colors, diccionaris, retalls de diaris, pols...
Entre els retalls una cita d'un poeta - Algernon Charles Swinburne - (1837-1909) - de Poemas y baladas, escrit el 1866 de temàtica eròtica. " I tota la seva cara era mel per la meva boca i tot el seu cos era aliment pels meus ulls..."
Hi ha tardes mig festives- feineres o feineres-festives perquè anar intercalant ritmes assossega el cos.
I arriba la nit envoltada de petits plaers...



dimecres, 9 de novembre del 2011

L'hora violeta

"Les mans de lluna acaronen el cabell arrissat de la néta, trenen els flocs rebels,seu, clotet de la simpatia, nas eixerit, que et vull dir un secret,l'àvia no es cansava, plegava damunt de la falda la revista, creuava les cames, mitges de cotó, peücs de llana, i , doncs, què m'ha dit la mare?, és cert?, l'Agnés vigilava més enllà del contrallum, repenjava primer un peu després l'altre, s'hi avorria, guaitava més enllà dels raigs de sol que feien groguenca la galeria, buscall encès, sol d'hivern, és cert que t'ha vingut això?, i l'àvia descansava la galta de neu damunt els raigs de lluna, els ulls de mar inquirien, és la primera vegada, reineta, i hauràs de creuar les cames, en seure, ben tancades, cap endintre, tot tu cap endintre, que res de tu surti cap enfora, l'àvia s'aixecava i feia passes d'àngel pel passadís, vine, xiuxiueig de segles, el secret del sexe, de la ferida que raja, de la sang que no fa mal, que no serveix per a res, impura, bruta, te'n poses l'un al matí i l'altre al vespre, l'àvia enretirava una de les tovalloletes plegades de cantell, blanques, olor de farigola, l'àvia li ensenyava la minuciosa col.locació, just aquí, ni més endavant ni més endarrera, entre les cuixes, no ho diràs a ningú, oi?"

20 anys sense la Montserrat Roig - Dibuix de la Carme

Per Sant Jordi del 1998 me'l van regalar...

L'hora violeta parla de tres dones que podrien ser ben bé una mateixa, que parteix de camins diferents: l'anàlisi psicològica, el ressentiment, l'angoixa vital, l'assimilació de la història i del passat com a factors de comprensió... I totes tres arriben a comprendre - les unes racionalment, les altres per intuïció - que han de mirar el món sense el filtre d'una altra mirada, amb els ulls propis, no amb els d'un altre.

El món ha canviat però cal fer encara mirades sense filtre, obrir els ulls de bat a bat i no sentir-nos culpables, ni ressentides sinó coratjoses en el present i cap al futur.

diumenge, 6 de novembre del 2011

El Cel obert

Finestres interiors
que ens descobreixen
llums de taula,
llums de paret.
Celobert






divendres, 4 de novembre del 2011

Quan el desig era "deseo"

Me sumerjo en mis palabras invisibles.
Hace unos días que pienso en otra sinfonía.


Rafael Berrio - Algo delicado y difícil

Es un lenguaje que aprendí en la escuela y se quedó en el baúl abarrotado de trastos viejos...
Recito la tabla de multiplicar y el abecedario que me enseñó mi maestra de párvulos.
Fluyen sonidos como algo intacto y placentero. Se agalopan los recuerdos de un tiempo lejano.
Presentes en cada respirar.
Un beso aislado en el aire.
Sentir la emoción dulce de la efervescencia juvenil escondido tras unos mapas de geografía universal, con una cassette de Jane Birkin en Je t'aime Moi non plus...
Fue el despertar del deseo sin tener todavía a nadie a quién abrazar...


Reeditat al matí: El meu primer record del canvi de registre va ser quan vaig preguntar a casa per què a l'escola les papallones eren "mariposas"...

dimecres, 2 de novembre del 2011

Temps moderns

 Fotograma de la pel.lícula Temps moderns de Charles Chaplin, 1936



No es podia imaginar que amb el temps fos la protagonista anònima d'un estudi científic. Ni de bon tros li havia passat pel cap que seria portada de tantes revistes, cartells i exposicions.
Quan era jove es va enamorar, com la majoria i també amb el pas dels anys s'hi va capbussar una i altra vegada com si l'experiència no hagués servit per a res.
Ella no havia estat diferent. Aquell amor havia de ser per sempre, per què... qui pensa en la data de caducitat d'un episodi tant trasbalsador?
Amb tot no va ser un amor fugisser. Va durar el que va durar i va ser una amor efervescent, viatger i reposat. Intel.lectualment va sumar més que restar i tot i que a les escorrialles dels últims temps es va quedar feta pols no va tardar en refer-se ( o això es pensava , ingènua com era).
Hi havia alguna cosa a dins seu que mai més va anar com la seda. Una espècie d'engrenatge que sovint grinyolava. Era un fet gairebé imperceptible i aïllat però amb tot era evident que no s'havia tornat boja.
Li havien fet tota mena de proves mèdiques i res feia sospitar que hagués perdut el senderi ni que patís cap malaltia.
Fou objecte d'estudi per eminents doctors en medicina. Li van proposar fins i tot entrar a formar part d'un estudi experimental.
El seu cor tot i que funcionava amb la precissió d'un rellotge patia unes alteracions que portaven de corcoll als científics.
Averiguar la causa d'aquest canvi de ritme sense cap alteració fisiològica que ho provoqués era el motiu de l'estudi.
L'estudi consistia en injectar dosis baixes de certs compostos químics i hormonals i veure'n l'efecte.
Amb tot el que li van injectar el seu cos i en especial el seu cor no es van inmutar però sí que ho van fer quan li van administrar Dopamina.
El seu cor va començar a bategar amb força, les galtes se li van tornar d'un roig intens i una eufòria li va recórrer el cos. Estava estirada en una camilla i de sobte es va començar a despullar. Va sentir un desig irrefrenable cap al científic de guardia.Li va dir que n'estava profundament enamorada i que vibrava com mai ho havia fet...
Van fer un registre, una ecografia del cor i un cateterisme amb una càmera pràcticament microscòpica.
Tenien el resultat. la fotografia donaria la volta al món.
Científicament costava demostrar el que era evident. Els vertaders amors queden per sempre en un racó del cor i malgrat no estar escrit enlloc des de temps arcaics algú maquina les nostres emocions i els nostres sentiments des d'allà.
És una altra proposta de Relats Conjunts

diumenge, 30 d’octubre del 2011

El cavaller de la rosa

No el coneixia. No l'havia vist mai. Era el primer cop que el tenia a menys de mig metre. La va mirar i ella li va aguantar la mirada sense saber per què ho feia.
Va preguntar qui era, a la persona de la seva esquerra. Li ho va dir.
- Ah! ....ara hi caic. No me l'imaginava així. Tant se val, tampoc no em treu de res conèixe'l.
A la sortida però, li hagués agradat que haguessin compartit el mateix taxi que els duria a un punt i des d'allà es dirigirien en direccions contràries però els taxis van sortir amb cinc minuts de diferència i no van poder fer el trajecte junts fins a aquell punt on necessàriament s'havien de separar.
La veu...tampoc se la imaginava així, ni l'edat...bé tampoc sap quina edat té. Només se la imagina.
Encara ara quan va descobrint algun dels detalls que a primer cop d'ull no es poden apreciar es sorprèn de comprovar que la primera impressió que tenim d'algú moltes vegades no ens enganya tant.
Creu que és un trobador que li va robar la mirada sense ser de nit...

divendres, 28 d’octubre del 2011

Cirkus Columbia

" Amb això ( diners)  podràs comprar el que vulguis, però no ho podràs tenir tot"
(Divko al seu fill Martin ) 





Fa 20 anys que es va iniciar el conflicte als Balcans. Danis Tanovic, el director de "En tierra de nadie" ( Òscar al millor film 2001 de parla no anglesa), torna a dirigir una producció Bosniana i Francesa (2010).
Estem a l'any 1991 a Bosnia i Hercegovina. Divko Buntic, exiliat 20 anys a Alemanya,torna a la seva petita ciutat on va créixer. Porta un Mercedes vermell cridaner, una jove xicota amb la qual s'hi  pensa casar i les butxaques plenes de marcs. També l'acompanya un gat negre de la sort.
Els comunistes han caigut i el seu germà , recenment nometat alcalde "democràtic", l'ajuda a desallotjar la casa on hi han viscut la seva dona i el seu fill , Martin.
Divko vol recuperar el seu fill de 20 anys però per poc ho perd gairebé tot.
Una posta en escena senzilla però que ens fa reviure els crus moments abans d'esclatar la guerra europea més recent.
El final, tràgic, ens mostra que l'amor és més potent que qualsevol guerra malgrat posar en joc la vida.
Música de Max Richter i Stéphane Moucha ( val la pena escoltar-los)

dimarts, 25 d’octubre del 2011

25

Tinc motius per estar contenta i de fet ho estic però la distància a voltes em trasbalsa.
T'enyoro, et penso i compto els dies mirant el calendari . S'allarga la data perquè l'esforç ha donat bons resultats i no vols deixar-ho passar.
I passo pàgines escrites i et veig creixent i a poc a poc deslligant-te d'aquest cordó que ens uneix.
Miro fotografies de petitona i de més gran i vull pensar que res ha estat en va.
Els moments compartits, els contes abans d'anar a dormir, les  lliçons apreses a la taula de la cuina, de nit...Algunes confidències dels amics i d'aquell primer amor.
Segurament ens queda molt per a explicar.
Mentrestant contemples el món des d'una altra perspectiva i convius  amb persones  i llengües diferents i amb algú que t'estima i et valora i això em fa immensament feliç.

   Chicago


PER MOLTS D'ANYS!!!

Gotegen ferides quan s'està sol.
Plouen petons amb gust de Pau.
Tot el món espera un canvi teu mentre tu esperes que el faci el món...
Hi ha camins fins i tot sota el mar.
Sense espai no hi ha res a guanyar.
Marc Durandeau - Dona
                                                                                     



dimecres, 19 d’octubre del 2011

llom a la taronja

Mentre mirava el Barça i de passada donava un tomb pels blocs he vist una recepta a cala Assumpta amb llom.


I com que els dies que juga el Barça el sopar és més senzill he pensat que aquesta recepta us pot interessar.

Llom a la planxa ( si és ibèric millor)
Rodanxes de taronja a la plaxa, volta i volta
En un cassó posar suc de taronja, una cullerada de mostassa Dijon i alfàbrega, sal i pebre
Emplatar el llom a sobre la taronja i la salsa per sobre

Bon profit a tothom!



dilluns, 17 d’octubre del 2011

Aïllada

S'asseu d'esquena al món. S'impregna d'aire, de cel i de natura. Silenci. Tanca els ulls i només sent la remor d'un rierol escolant-se sota els rierencs llimats.
A prop cau una anou ja madura i el soroll li fa obrir els ulls. Albira un voltor afamat a l'horitzó i un esquirol que s'amaga prop d'uns pins.
Atrapa amb la mirada uns ametllers sense flor. Els fruits esperen pacients per ser batuts.
Un sol traslúcid pinta un magraner. Fruits vermells per dins i per fora. I una mica més lluny un codonyer verd es balanceja amb el vent de mitja tarda.
Els caquis estaran al punt el mes que ve. El sol va minvant. S'ha embriagat de natura. I no en té prou. Demà tornarà a asseure's d'esquena al món.
Tampoc té cobertura.
Internet? li diuen dos germans d'un poblet amb 13 habitants... No ens fa falta.
Ella tampoc l'ha trobat a faltar.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Estiu o tardor?

Respira la llum
guardada a les golfes.
Estiu i tardor.


217è joc literari / Primera marató d'haikús improvisats

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La Gresca

Without you era la primera cançó lenta que tocaven a la discoteca del poble. Encara ara només de sentir-la em venen imatges d'aquella sala fosca i amb la bola de colors girant al sostre que sens dubte ens feia a tots i a totes més alts, més prims i més guapos. La Gresca era de bon tros la discoteca més buscada de la comarca i de les d'arreu. Els diumenges ens hi trobàvem tots i totes. 
A primera hora de la tarda quan encara estava amb els llibres al davant acabant els deures el rum rum de les "Lobito" em trasbalsava de valent. Les sentia quan baixaven a tot drap per la corba del cementiri i anaven donant voltes pel poble. Era impossible concentrar-se en res més que no fos endevinar qui vindria a La Gresca aquell dia.
La Gresca va ser testimoni de les primeres " minis" d'un bon planter d'adolescents, de les botes amb plataforma i dels Lewis apretats que més tard es convertien en mini shorts d'estiu quan ja no admetien gaires rentades més d'esfilagarsats com estaven.
No recordo si la discoteca tancava a les 9 o a les 10 però sí que recordo que al primer quart de les 9 que tocava el campanar sortia disparada i a l'últim quart arribava a casa. Era l'últim esprint del dia.
Anys més tard vam coincidir, l'amo de la discoteca i jo quan feia pràctiques a   una clínica de Barcelona i ell estava ingressat per una afecció cardíaca.
Del llit estant em va dir que havien estat uns bons anys... i jo li vaig dir que potser els més bonics de la meva vida. 
Tot i que ell mirava pels seus interessos va fer un bé pel jovent del poble ja que vam retardar uns anys  el peregrinatge de les nits amb cotxe cap a altres llocs. I la sort per molts de nosaltres va ser que ja havíem cremat aquesta etapa i ens va interessar més fer de monitors d'esplai que continuar ballant en sales on no hi cabia ni una agulla... I és que tots tenim un passat i una cançó que ens el fa recordar.

divendres, 30 de setembre del 2011

Ioga al capvespre

"Estireu els braços amunt com si algú un estirés dels canells i volgués que toquéssiu el sostre..."
I amb els peus de puntetes i els braços damunt del cap s'allargà tant que li va semblar que algú l'estirava. El grau de concentració era alt i va percebre el tacte d'un altre cos al seu davant, estirant-li els canells... Va notar els seus músculs, fins i tot la seva olor...
Després la llum es va apagar i només dues lamparetes ataronjades il.luminaven l'estança.
Una música com d'un rirerol escolant-se per sota l'estora la va transportar dins una bombolla al món dels somnis.
Es va despertar nova.
D'aquí endavant canviarà l'horari . De dia ho veu tot massa clar. Al capvespre, sens dubte, el cos està més receptiu...

dilluns, 26 de setembre del 2011

light house







( Tossa de Mar)

Blaus difuminats
entre el cel i el mar.
Casa de la llum

dijous, 15 de setembre del 2011

Quan el sol cau

- " El que més ajuda a concentrar-se és la perspectiva de la mort" - Gene Hackman a Paul Newman"


- "No, el que més ajuda és la perspectiva de la forca" - Paul Newman a Gene Hackman
.
.
.
.
- " Crec que les persones com tu no tindrien d'apropar-se a les persones com jo..." - Susan Sarandon a Paul Newman




Un drama amb pinzellades de cinema negre. Un joc de diàlegs i sentiments.
Un repertori de luxe.
1998
El cinema no envelleix ni passa de moda.

"Algunes persones poden pagar el preu necessari per alliberar-se de qualsevol cosa, excepte del passat"

diumenge, 11 de setembre del 2011

Divagacions

Hi ha un moment per a cada lectura o això diem. Rellegim perquè creiem que el moment no era l'adequat, com també reservem lectures per més endavant quan la disposició i les circumstàncies ho permetin.
De la mateixa manera hi ha un moment que ens hem d'aturar. Tenim uns anys viscuts, una certa experiència que ens propicia l'edat. Tenim al davant un ventall interessant per fer i vull pensar que uns (molts) anys per viure, amb la millor qualitat de vida posats a demanar.
Aquesta pausa l'hauria de fer tothom. Un ordenar o redireccionar la seva vida. Sempre hi ha l'afegitó de que " ens necessiten". És clar que també podem dir que "els necessitem".
L'entorn actúa de bloqueig de les nostres pròpies decisions. Ni endavant ni enrera. Una inèrcia que ens mou i que fins i tot ens aclapara.
Hi hauria d'haver un moment en què fóssim capaços d'usar la nostra llibertat absoluta, capitenejar cap a on anar sense cap mena de desgavell emocional.
Entenc, a estones, qui és capaç d'embolicar-se la manta al cap i decidir sense consens el futur de la seva vida malgrat algunes necessitats puntuals que , si posats pel cas no hi fossin, deixarien de ser obstacles.
Hi ha necessitats a mitges? A tant per cent? Es creen amb el temps dependències i obligacions de les que no podem deslligar-nos?

Ho acceptem i ens conformem? o hi ha qui s'hi rebel.la i malgrat no poder-ho dur a terme ho explica, ho contempla, ho pensa  i ho sublima en una mena d'activitat plàstica sigui de la disciplina que sigui?
És més important el que diem o el que pensem? I el que fem? sempre és més important del que diem i pensem?
Hi ha en la tria una part de renúncia. Qui renuncia més el que decideix marxar o el que deixa marxar?
Qui enyora més el que se'n va o el que es queda?
Tot queda resumit en el grau d'estimació més que en la dependència del nostre entorn.
I l'estimació cap a un mateix fa que si renunciem a tot o a una part sigui exclusivament perquè posem al davant del tot l'estimació als que més estimem.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Aparellades




Dansa de colors

al compàs de l'aire.

Enyoren sortir de nit



diumenge, 21 d’agost del 2011

Adrenalina





Li va costar agafar el son. L'habitació era tan silenciosa que el frec de la respiració gairebé inaudible del seu acompanyant la impedia adormir-se.
Els llençols i el cobrallit blancs trencaven l'harmonia de les cortines i la moqueta negres. La nit s'havia allargat...
Temia no despertar-se l'endemà al matí tot i que la recepcionista havia pres nota d'avisar-la per telèfon a una hora poc usual.
Continuava desvetllada resseguint adés i ara el recorregut que faria fins a l'estació de tren que la portaria a la seva ciutat amb un marge prudencial de retard i al seu lloc de treball.
Divagava fins que es va adormir.
Quan tot just clarejava el so estrident del telèfon la va mig despertar i una mà sacsejant-la li va recordar que era l'hora...
Tan profund era el seu son que va restar immòbil assaborint els darrers minuts que de tant plaents es van convertir en mitja hora.
Batua l'olla, va exclamar aixecant-se d'una revolada mentre començava una carrera de fons cap a l'estació.
Havia previst aixecar-se amb temps per dutxar-se, fer un cafè de camí i amb una parada de metro ser al tren però a aquestes hores no tenia ni temps per respirar.
Va sortir disparada de l'hotel i va córrer cap a un taxi sense fer-li cas de que no arribaria a temps. Mentre es maquillava al seient del darrere el jove no tenia ulls només per no errar cap carrer que allargués el trajecte.




Van fer el camí muts per la ciutat que encara dormia amb només algun joc de mirades que anaven dels semàfors al rellotge del taxi passant pel retrovisor.



Ella amb un fil de veu li va donar les gràcies i va pagar, va segellar el bitllet a la taquilla i tant ella com el tren van arribar junts a l'andana.



Ja instal.lada al tren en comptes de dormir anava rumiant com sovint les aparences enganyen. Si el taxista escrivís un relat no s'assemblaria en res al que pogués escriure ella.



De la manera com havia sortit esperitada de l'hotel , amb els cabells campant al seu aire i a aquella hora intempestiva l'argument estava servit. La imaginació faria la resta.



Va fitxar uns minuts més tard de l'hora que començava i de camí a la feina va pensar que si explicava que aquella nit no havia dormit amb cap desconegut i que cap dels dos havia pagat l'hotel ningú se la creuria.

dissabte, 30 de juliol del 2011

Escon










A dins , els cairats

aguantant el pas del temps.

Finestres batents de records.

A sota, l'esguard

de somnis imaginats

dijous, 21 de juliol del 2011

Ja no compten els passos...



Ja no compten els passos ni tampoc els anys que fa que caminen plegats. Són tants i tants que ho afirmarien amics i familiars però ara mateix estan sols, viuen sols, parlen inclús a vegades sols, però continuen caminant sense comptar el temps. En tenen prou amb la llum esbiaixada d'un fanal com a única companyia de tantes i tantes converses i passejades pel carrer que els porta cap a casa .


Microconte a proposta d'Arlequí, en motiu del 4t aniversari del seu blog

diumenge, 17 de juliol del 2011

Mares

Un dimecres qualsevol es pot convertir en un dia festiu. Anar a menjar un arròs a la cassola i fer sobretaula sota l'ombra d'unes moreres esdevé especial.


Per aquestes dues mares de 81 i 88 anys els va molt bé trencar la rutina. S'aixequen i no van al poble a comprar, si de cas s'arriben a la perruqueria i es vesteixen sense la bata de feinejar perquè encara que sembli que no tenen feina durant la setmana no paren d'anar amunt i avall.


Per això disfrutar d'una sortida cap a la Vall del Llémana per una carretera a l'obaga és tota una excursió.


Hem de calcular el temps perquè ara ja no van al ritme que anaven uns anys enrere, ara toca anar més a poc a poc.


De joves havien treballallat en una fàbrica tèxtil un jornal complet i després el que els quedava a casa, l'hort, cuidar els conills i les gallines, anar al poble del costat a vendre algun ou i comprar alguns polls.

Feien endreça els dissabtes i els diumenges al matí cuinaven els millors rostits.

Els diumenges a la tarda planxaven i preparaven la roba per la setmana. Són dones que han viscut una guerra i una postguerra duríssima. Són valentes. Capaces d'anar endavant.
Els pares volen que els fills siguin independents i hi ha fills que tenim la sort de que , en aquest cas les mares, siguin autosuficients i no dependents.
Ja sabem que no es pot triar però viure amb qualitat de vida i molts anys és un dels millors regals per elles i per nosaltres.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Estiu viu























Nits de música, sopars a la llum de la lluna, una cuina acurada...a l'interior o a la costa. Tu tries!














SPAM:



Es traspassa perruqueria per a homes a Girona capital ( també es pot adaptar per a dones ) en ple funcionament (tothom es talla els cabells de tant en tant)per jubilació dels propietaris.






Si hi esteu interessats o coneixeu algú que pugui estar-ho us deixo telèfon de contacte :






PERRUQUERIA DARNÉ - 972 - 203151 (demaneu per la Cati o en Paco) ( no hi tinc comissió, només els dono un cop de mà servint-me de les noves tecnologies...)



Tenen moltes ganes de disfrutar de la jubilació... s'ho mereixen!