Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 30 de maig del 2009

Raons de pes

La felicitat s'ha de viure en espais i moments curts. Al ser un sentiment tan intens, si fos permanent seria irresistible. Antonio Marina




Hi ha gestos que no admeten demora. En general ho tinc present. Donar les gràcies, el pèsam, una disculpa, etc... tenen data de caducitat. No podem allargar-ho en el temps... D'acord. He rebut premis i un meme del 7... fa uns mesos. Vaig agrair-ho en el seu moment a les persones que van fer-me aquest honor però ho vaig desar a la carpeta de "pendents".


Aquest mes de maig el meu blog i els qui m'acompanyeu des de fa 3 anys estem d'aniversari. Sí, sí... tinc un any atepeït, amb dates gratificants , amb persones "reals" i "virtuals" .
I penso que una manera per a celebrar-ho és repartir els premis que em van donar la Lucrècia, la Khalina i la Laura. 3 blogs que be val la pena visitar-los.


Tots sabem que de blogs n'hi ha de tota mena i per a tots els gustos. Rebre premis no és sinònim de ser millor que un altre. Senzillament crec que és una manera d'anar coneixent altres formes d'escriure i altres realitats virtuals que no deixen de ser reals.
Petits universos que amaguen petits tresors...


Us convido doncs, a passejar per els blogs nominats .


Agrair des d'aquí un altre cop a "Les dones no som tan complicades" , " Aventures i pensaments de la Khalina " i " Lady Griselda" i disculpar-me per aquest retard.
Premi Paracelso ( Lucrècia)
Nominats:
Premi Symbelmine - Khalina i Laura
Nominats:
Bon cap de setmana a tothom!

dimecres, 27 de maig del 2009

Embruix






Carícies despullant el ritme compassat del silenci.



Els pits surant a la barana dels teus dits.



Una invitació escrita amb llapis d'ulls...




Una proposta de poesia d'en Jesús Mª Tibau
**********




Felicitats !!!!!!!!

dimecres, 20 de maig del 2009

Torre Eiffel

Torre Eiffel - Robert Delaunay 1911

He estat uns dies a París. Hi he anat de la mà d'en Francesc Miralles.

" Tant de bo fossis aquí " m'hi ha portat.

A París sempre hi passen històries d'amor però en aquest cas la història és surrealista.

El protagonista deixa Barcelona després que la seva xicota, el dia de la festa del seu trentè aniversari i pocs dies abans de casar-se, decideix abandonar-lo per un amic de la colla. Un seductor nat. En Bosco.

En Daniel, el xicot, un arquitecte d'èxit que ha muntat una empresa que li funciona d'allò més bé, es queda desamparat i marxa uns dies .

A París hi viu l'Eva Winter, una cantant de folk, l'últim CD de la qual l'hi va regalar una amiga a n'en Daniel.

Ell, atret per la lletra de les cançons i empès segurament per la similitud que tenen amb la seva vida, la vol conèixer. Es pensa que és la seva ànima bessona.

A la ciutat de la llum tot esdevé un conte.

En Daniel perd la cartera o l'hi roben i ha de sobreviure uns dies a casa del representant de l'Eva i després al pis d'ella.

La segueix a tots els concerts, embadalit. En un de molt especial a la presó de Fleury-Merogis, al sud de França, l'Eva canta una versió d'Elliott Smith i en Daniel es commou.

" Beu, amor meu, mira els estels/Et besaré una altra vegada entre els barrots/on et veig/amb les mans a l'aire/esperant que les agafi finalment./Beu un cop més/i et faré meva,/et guardaré a part/ en el més profund del meu cor...

París no és només la ciutat de la llum, del Sena i dels monuments...

París és un passeig. Un lloc per esborrar i retrobar records, el bressol del " Je t'aime...moi non plus"...

Si s'esllavissa la Torre Eiffel quedaran els cementiris on hi reposen els bells discursos dels filòsofs, els "ateliers" dels artistes i les lletres de moltes cançons.

" No has estat mai a Islàndia, però n'has recorregut mil cops el litoral amb el dit, com si el mapa fos una radiografia del teu cor glaçat"...

" Travessa el fons dels meus ulls, que han plorat de tant esperar-te, i trobaràs flors a la boira"...

És una altra proposta de Relats Conjunts

dissabte, 16 de maig del 2009

Et quedes?

(temps de flors - Girona 2009)

Era tard. Plovia. Des de dins del cotxe estant semblava que un aiguat s'aboqués a raig al vidre davanter.

El motor, aturat. Els llums, apagats i aquella cortina que no amaïnava...

Es van descordar els cinturons de seguretat i es van mirar.

El temps que hi havia entremig els ofegava les paraules. No sabien si tenien molt per a explicar o aprofitar el poc temps de que disposaven per observar-se.
Havien oblidat que els braços servien per abraçar-se. El temps però, no els havia canviat. Eren les seves vides que havien agafat dos camins ben distants. Només era això...

Els sentiments, barrejats.

Alguna cosa sempre queda, li va dir ell mentre li agafava una mà.

A ella el cor li oprimia el pit com si se l'hi eixemplés en cada alenada. Tenia a dins seu un sacsejament d'emocions que ,davant d'aquell silenci, era imposible saber si eren compartides.

I a sobre seu aquella mirada que , de sempre, l'havia hipnotitzat.

Era tan fi el vidre que els separava que abans de dir fràgil ja es trencava. Un vidre forjat de temps i distància.Tan fi que, va deixar traspuar l'escalfor i la humitat dels seus llavis.

Era massa tard...

Havia parat de ploure i la foscor els queia al damunt, amarat-los de records.

Era fosc. Era de nit.

Era un miratge, va pensar ella quan de sobte una frase li va dibuixar el dubte a la cara i el neguit al cos.

_ Queda't una estona...

dilluns, 11 de maig del 2009

Folkincats




És un quartet instrumental ( saxo, violí, guitarra i contrabaix) que ha recuperat el cançoner i les danses tradicionals de la cultura del nostre país.


En la sonoritat han introduit elements jazzístics i el resultat són unes melodies d'una gran harmonia i improvisació fetes per a l'entreteniment.


Divendres van presentar el seu primer CD a l'auditori Josep Viader de Girona. Una grata sorpresa comprovar que temes tan coneguts com" La clavellinera" "El rossinyol" , "La dama d'Aragó" o "El testament d'Amèlia" els han transfomat en boleros, fandangos, rumbes, folk o jazz.


Aquest grup va néixer a Barcelona l'any 2007 i la seva aposta és agosarada ja que posen aquell punt de modernitat en temes de referència clàssica.


El resultat és engrescador i festiu. Es mostren desenfadats i simpàticament provocadors davant el públic.


Aquest CD està format per 11 cançons, la lletra de les quals la podeu llegir en un llibret que acompanya el CD. Una petita joia de la música catalana.

dijous, 7 de maig del 2009

Dies d'estrena

He estrenat un dia de platja. El primer cap de setmana assolellat després d'un abril plujós.
Mentre caminava arran d'aigua , amb els pantalons arromangats, vaig adonar-me que deixava enrere les petjades de l'hivern tot i que ha fet una primavera molt fresca.
He comprat les primeres maduixes de la temporada. Les he ensucrat i a la nit l'almíbar era copiós. El seu perfum anuncia el bon temps.

( de l'hort-2008)

Hi ha flaires que són exclusives de l'inici d'una nova estació. Una truita d'alls tendres o d'espàrrecs silvestres, uns pèsols ofegats amb botifarra negra recent desgranats, fan primavera.

Una època en què tothom té ganes d'estrenar roba d'estiu, de coloraines, blanca i vaporosa i de posar-se sandàlies. Estrenar o posar-nos la roba de l'any passat. Tant se val.
De fet no cal estrenar a cada temporada. No per nou és millor.
Estrenar alguna cosa ens produeix un plaer immediat i efímer. Deixa de ser nou en un no res.
Tornar a encetar quelcom que fa temps que no fem, no veiem o no mengem pot ser igual de plaent, igual de nou i fascinant.

Mentre passejava per la platja anava rumiant amb això. Estrenar. Encetar...
Vaig agafar petxines i em vaig deixar acaronar per el sol. Estrenar les noves sensacions a la pell. De l'aire i del mar.

( de collita pròpia)


Cada primavera la flaire deu ser la mateixa però a nosaltres cada any ens resulta exultant i nova.

" En la moda està tot inventat" hem llegit sovint. Tot són cicles. Però estarem d'acord en què ens ho venen com a novetat. Per nou. Potser és el que volem. Tenir la sensació d'estrenar.

Estic convençuda que és bo reciclar, redescobrir i reinventar. A vegades rellegim un llibre i hi descobrim matisos que se'ns van perdre per l'ànsia d'acabar-lo.

Continuo pensant que el plaer no està en allò nou de trinca.

La meva filla, quan era petita, deia d'una persona jove que era "nova". Relacionava "nou" amb "vell". Nova .Vella. Nou per estrenar. Vell d'estrenat, gastat, usat...

Vaig anar a veure Gran Torino d'en Clint Eastwood. L'última pel.lícula d'un actor i director gran. Un gran actor i director. Un home atractiu, intel.ligent i savi. Una pel.lícula crítica.Crítica amb el sistema polític actual i amb els valors que es transmeten als fills. Alguna cosa s'ha perdut en aquesta transmissió i que sens dubte ens serà molt difícil de recuperar.

Una generació de fills amants de tot allò que és nou, que es desviuen per estrenar, per viure emocions noves, immediates i efímers i que alhora els crea una gran insatisfacció. A L'amor líquit, de Zygmunt Bauman ens parla de la societat globalitzada on tot el que ens envolta cada cop és més volàtil i precari i on aquest esfondrament fa créixer una sensació d'incertesa, una ansietat insaciable.

Ens costarà i els costarà entendre que els plaers de la vida no han de ser necessàriament els nous ni els que es poden comprar.

A Les germanes Munekata, Yasuhio Ozu ens recorda les paraules d'una de les germanes : " La vertadera novetat és la que no envelleix, tot i el pas del temps".

Tanmateix el que costa és aprendre a reestrenar tot allò viscut, usat i sentit amb la mateixa olor de nou.

La bellesa que hi ha al nostre voltant és l'aliment amb el qual nodrim la nostra ànima. I per sort no és passatgera ...

diumenge, 3 de maig del 2009

Dia Internacional de la llibertat d'expressió


" Tenim més mitjans de comunicació però menys eines per a la comprensió "

divendres, 1 de maig del 2009

De la Garrotxa al Penedès



Els ceps despunten tibats cap al cel entre les branques entortolligades.
Les carreteres que hi menen serpentegen solitàries. És l'hora de dinar.
Un plugim entela el vidre del cotxe mentre ens dirigim a Sant Pau d'Ordal. Ens barregem amb els camps perfectament arrenglerats.
No portem mocador al cap ni ulleres de sol dels anys 20 ni conduim un cotxe sense capota però la imatge recrea una pel.lícula d'aquest estil.
Redescobrim la veu dolça d'en Josep Tero enmig d'imatges d'un passat escapadís i riem per aquests moments de complicitat i amistat.


El sol esquitxa entre la nuvolada i mentre seguim la tonada el paisatge esdevé poesia.






Josep Tero - Cos meu recorda