Live is short,eat dessert first! ( Viure és curt,menja les postres primer!)

dissabte, 31 de gener del 2009

Remar

De sobte em trobo a l'autopista que travessa Girona. De Sud a Nord.



Anar a Banyoles sempre m'ha resultat plaent. Obro els pulmons i el cor em batega amb aquella barreja de vells i bells records. De pauses. De passejos vora l'estany. De silencis sense interpretar. De mirades i abraçades nues. Tints de cel i aigua.

Des de sempre és un marc per els nouvinguts, amics foranis i vells amics. Un recés on les branques dels desmais fan de cortina imaginària mentre el sol es pon i les cingleres retallades fan de guardianes a les barques que es gronxen durant la nit...






Només d'arrencar i agafar el tiquet de l'autopista deixo passar un cotxe d'aquests que van tan de pressa, un Audi Q7 3.0 Tdi quattro. Bé ell em deixa passar a mi en un titubeig , de tu primer , no tu... Educats com som, els conductors...

Entro a l'autopista jo al davant tenint la certesa que m'avançarà en qualsevol moment.

Aguanta darrere meu. Jo el miro per el retrovisor esperant la maniobra...

El conductor és un noi. Du unes ulleres de sol Ray Ban negres, el cabell fosc i la pell bruna. Sota un jesei també fosc li despunta un coll blanc. Un polo em sembla...

Sense adonar-me'n vaig accelerant. Sembla que tinc el món a les meves mans. El vent a la cara i el control de tot. Ell va accelerant i em passa. Minvo la velocitat i seguixo tranquil.la per la dreta. A la ràdio sona Hig. Em relaxo. El paisatge és com un mirall net ,després de la ventada.





De cop apreto l'accelarador i el torno a passar. Em mira . Ens mirem. Accelero, em persegueix...

Em torna a passar i alenteixo fins a 80 i penso continuar així. Això no és un joc, em dic. Però m'agrada aquesta incertesa...

Sortim de l'autopista, ell davant, jo més a poc a poc. Enfilem l'autovia. Ara el torno a passar. Em torna a passar. Posa l'intermitent i ens endinsem en una comarcal.

Em noto accelerada per dins. Acalorada...

Em convida al seu cotxe. Els seients , de pell. Blancs. La calefacció al punt. La para.

Veig els seus ulls a prop. Espurnegen. M'enceguen. Xerrem de tot i de res. Ens mirem sense veure'ns. Sentim el panteix a prop. Un sol dèbil escalfa els vidres. L'escalfor a la cara. Em diu que va a Banyoles a entrenar. Fa rem. Ho comprovo tot resseguint els seus braços musculosos, el pit quadrat, la pell tersa. Ens apressem a descordar botons. Apreta un botó i els seients es reclinen. El noto molt a prop. Sento la seva olor. Les mans ocupades i els llavis també.Els ulls clucs. Els perfums barrejats. Les pells a frec. Xiuxiuegem paraules sense so. Noto les seves cuixes massisses. M'explaio resseguint-les. M'apreta i és la mateixa sensació que noto quan accelero el cotxe. El món a les meves mans...


Imatge de James Betesh


L'escalfor ens envaeix i noto el cor a la gola. Mig obro els llavis per respirar.El pes del seu cos surant damunt el meu. Casi no el noto. La fusió dels cossos i el relax a la ment. Alenteixo i em passo la mà pel coll. Estic amarada de suor i respiro de pressa. M'he de calmar. Noto les seves mans que em repassen el cos, suaument i els seus llavis em deixen l'últim petó...


De sobte un cop de botzina. Obro els ulls i em torna a avançar...


_ Vigila que fa 10 minuts que t'estàs menjant la contínua, em diu somrient. Per poc t'atropello...

_ Gràcies, li dic mentre em passo la mà per ordenar-me els cabells esbalotats

_ Vaig a l'estany a remar... I tu?

_ A fer una volta, li dic com si res...

_ Vigila que no t'atropellin

_ ( Si sabessis que ja m'has ben atropellat )

Aprofito el primer semàfor del poble per pintar-me els llavis... Algú se m'ha menjat el carmí...

I mentre faig la volta a l'estany el veig remant i no m'ho puc creure, però li ho vaig prometre....

El primer relat de l'any seria per ell.

dissabte, 24 de gener del 2009

Aprendre a morir, aprendre a viure


Per què ens fa tanta por la mort?

Per què no en parlem més sovint?

Per què l'amaguem als nens i als joves?

Per què quan una persona es mor li tapen la cara, la maquillen , la deixen ... com si dormís?

Per què ens costa tant d'enfrontar-nos-hi i tenir-la present?

Per què la considerem com un fracàs de la vida i no com una etapa més?

Per què es moren tantes persones als hospitals?

Per què es perllonga la vida uns mesos o inclús uns dies amb tractaments agressius quan no hi ha possibilitat de recuperació?

La reposta la podem trobar en un llibre que acabo de llegir.

Aprendre a morir, aprendre a viure ( Ed. Barcanova) ( obra finalista del premi Joan Maragall d'assaig 2001). El seu autor l'Albert Parareda és un company meu de ioga. Va ser professor i ara des de fa uns anys es dedica a escriure.

Més que grans canvis per el nou any m'he proposat un petit canvi d'actitud envers la mort. Mirar-me-la des d'una altra perspectiva. Pensar-hi sense por, decidint des d'avui el que no voldré quan m'arribi.

Un tema espinós. Preparar-nos per a morir quan tenim tantes ganes de viure. Potser és doncs, el moment de pensar-hi. Quan estem exultants, quan tenim salut, quan som joves, quan les capacitats físiques i mentals ens acompanyen, quan...

Quantes vegades ens omplim la boca que donarem els òrgans i el cos a la ciència?

Però si no ho escrivim enlloc no serveix de res. No queda constància.

He signat el Testament Vital i us he de dir que quan el notari te'l llegeix assumeixes des d'aquell moment que has donat el primer pas del teu compte enrere...

I em sento alliberada...

Ho tenia pendent des que vaig decidir emportar-me el meu pare de l'hospital , a casa. Vaig decidir cuidar-lo fins a l'últim moment a casa amb l'ajuda d'un servei de cures pal.liatives.

Va ser un moment crític, prendre la decisió , i molt dur perquè em vaig trobar molt sola. Sóc filla única i no em va ser fàcil. (No em vaig sentir sola gràcies al petit comitè dels de casa)

Des d'aquell moment he anat cavil.lant com fer-ho. Primer per deixar feina enllestida als que quedin i segon per a mi mateixa.

"Tenir les malestes a punt", com diu l'Albert. Estar preparats per a qualsevol adversitat i en qualsevol moment.

No és un canvi d'avui per demà. És una reflexió que va agafant forma.

Gràcies a l'experiència personal, al llibre , a l'autor i a la seva filosofia de la vida tan serena i realista, amb tocs d'humor també, he obert una petita clariana a un tema tan fosc com és la mort.

I amb més ganes m'aferro a la vida i als petits instants...

I no us penseu que sóc valenta, tot el contrari, sóc més poruga que molts dels qui llegireu aquest escrit.


Una abraçada a l'amic Barbollaire, des d'aqui , des de l'altre costat del teclat, des de la distància que ens apropa...


Disfruteu del cap de setmana!

La lletra de la música em sembla que ho resumeix prou bé...




Filippo Landini - Viu-la

divendres, 16 de gener del 2009

El vertigen del trapezista


Engrescador. Un recull de contes, vivències i relats. Imaginació a grapats i grans veritats.

M'ha agradat la senzillesa del redactat. De fet molts esciptors tenen aquest do i en Jesús Mª Tibau el té sobradament. El coneixem per el seu blog : Tens un racó dalt del món.

Posts curts, concrets i que conviden a llegir.

El llibre, amb els seus 34 relats, és així de planer.

El primer capítol és la història més llarga. Paisatges, gent del camp i descripcions dels entorns de la seva comarca. Siurana, Cornudella, Tortosa, El Priorat i les muntanyes del Montsant.

Un relat aquest , trist, que commou i que podria ser ben real

M'ha captivat la capacitat que té aquest escriptor de posar-nos dins el que escriu com si fóssim un engranatge més de la història. Algun personatge que pul.lula per allà, forà o totalment identificat amb algú que decriu.

Segons quins relats m'han fet somriure i aplaudir. Per què no aplaudir un llibre o quelcom que llegixes si t'agrada ? l'Òscar ho fa.

El Conte de Nadal : De paper de plata és encantador. Per això va obtenir un premi en un concurs de Contes de Nadal. "Els peixos no piquen. No piquen ni picaran. Els peixos no piquen; no piquen ni a la de tres... " Aquests peixos viuen en un riu de paper de plata, en un pessebre, amb figuretes que,un cop s'acaba el Nadal, s'emboliquen amb paper fi i es desen "

En Les coses que no canvien em vaig sorprendre en un enfilall d'ensurts un 25 de novembre en què llegia aquest capítol. L'endemà vaig tornar a llegir-lo. No fos cas que el llibre posés 26...Coses de la ment i de la immersió literària. Mhi vaig capbussar. Increïble i molt ben escrit.

Em va entristir el relat d'El vestit. La il.lusió malmesa per un bes amagat.

I vaig sopirar amb Espantar gavines. L'amor diluïnt-se com aigua entre les mans. En aquest cas a la sorra de la platja..." espantant gavines al seu pas ..."

El primer amor a Massa esquerdes en un embarcador prop de Riumar. L'adolèscència efervescent i els records esmicolats com el gerro que un cop de vent ha destrossat.... " I mentre uneix amb cura cadascun dels trossos, encadena records l'un darrere l'altre, com qui fa un collaret de pedres de riu ".

Els homes del llibre van "al tros". M'agrada l'expressió - un tros per conrear - l'hort, el camp...Un símbol de subsistència de moltes famílies de la pot-guerra fins fa ben poc.

El llibre també és un homenatge a aquesta gent que ha feinejat de sol a sol a casa nostra.

Un llibre ple de metàfores de la vida com el seu títol : El vertigen del trapezista que acaba amb una metàfora més : " La por al buit que té al davant el fa dubtar, i s'alegra d'haver-s'ho rumiat a última hora, perquè intentar el salt sense xarxa hauria estat un error".

Gràcies Jesús Mª Tibau.

M'han entrat ganes de venir a fer una excursió per aquestes contrades... aquest estiu ( amb bici, motxilla i biquini...)

diumenge, 11 de gener del 2009

Més ...Regals

Imatge de google
D'aquest Nadal...


- Anar a nedar dia sí dia no quan la tarda cau i la piscina , la sauna i el jacuzzi quedaven deserts.Des d'allà contemplar la Catedral il.luminada rere una cortina de pluja. Un petit plaer!


- Celebrar el dia de Sant Esteve fent companyia a la mare, sense el pare Esteve...Amb pau i tenit-lo ben present...


- Gaudir un dia abans del cap d'Any d'un concert a l'auditori amb l'orquestra de Cadaqués i l'Ainhoa Arteta. Un luxe!


- Passejar desvagada , la nit de cap d'Any, pels carrers enfredolits, sense cap pla. Veure les corredisses de la gent ben mudada. I somiar amb el sopar que m'espera a casa... Foie d'oca amb torró de xixona i cuixes d'ànec confitades amb compota de poma...Gustós!


- Acabar l'any amb una bona pel.lícula : " Buscant un petó a mitjanit" ( cinema independent nordamericà d'aquest 2008 ), en blanc i negre.


- Una conversa la nit de Reis, a la cuina de casa, amb la meva filla... Una conversa sobre els valors, l'estimació i les pors. Una conversa sincera i madura sobre el creixement personal i tot allò que queda de pòsit... Sense retrets .Un gran regal!


- Acabar les festes el dia de Reis amb els canalons de la meva mare. Tots junts al poble, al costat de la llar de foc mentre a fora la neu deixa un paisatge de postal...


- Començar l'any amb un clàssic. Una pel.lícula del 1994 . Vania en la calle 42, de louis Malle i amb el gran guionista David Mamet. Una obra de teatre d'Anton P. Chéjov portada al cinema.

Un altre petit luxe!


- Uns guants per anar d'excursió i "una esclava" de bisuteria que "sembla" de veritat...


-Acabar de llegir:


- El vertigen del trapezista - Jesús Mª Tibau

- Un hombre de pago - Neus Arqués

- Aprendre a morir, aprendre a viure - Albert Parareda

- Las aquitecturas del deseo - José Antonio Marina

- Els homes que no estimaven les dones - Stieg Larsson


( Hi haurà temps per les ressenyes...)


I els vostres regals????

dilluns, 5 de gener del 2009

El regal

Per tu...
Dona incansable, compromesa, que estimes la teva feina, que denuncies, que protestes... Que ens fas obrir els ulls, que ens mantens atents. Que plores, que rius... Que saps transmetre la teva inquietud davant el món...
U remolí d'emocions!
Per tu, Zel
Una estona de pau,
de relax...
Per agafar energia positiva
per a continuar
lluitant...
*****
En J és corpulent. Té unes mans grans,amples. Un tacte precís. Forjat des de fa temps. Experiència als dits .
Fins fa poc es dedicava al món de l'ensenyament. Ara ha canviat els llibres de text per els massatges. la seva passió!
Pots parlar-hi de tot o escollir el silenci.
El seu temps és el teu temps. El seu espai, el teu...
*****

Enya

"Tot està a punt. La cabina a una temperatura idònia. L'encens escampa aroma de vainilla. Una llum blava surt de l'angle més allunyat i es difon amb els contorns de les cortines.
La xocolata, el cava i els olis estan preparats. Els pètals de rosa escampats a la font que regalima amb un soroll apagat. Sona " Stars and Midnght Blue "...
La comunicació serà amb un somriure. Amb les mans.
El poderós sentit del tacte serà l'intèrpret d'aquest regal. Un regal dolç i aromàtic...
Uns gestos com paraules manllevades. Mirades plenes d'intriga i els cos atent. Textures noves, per estrenar.
La música com un altre regal.
Regals per el cos i per el sentits. Una estona per a complaure l'esperit. Deixar surar el cos i entendre què vol. I alhora entendre què donar.
A través de les mans transmetre allò que no diem parlant.
El massatge requereix silenci. És un intercanvi massa plaent per admetre cap destorb. Hi ha d'haver complicitat. Donar i rebre. Sentir.És un procés en què les energies flueixen. Instants en els quals el fluxe vital s'alimenta de tot allò que volem captar i de tot allò que volem desprendre'ns...
Aquella cadència que s'esmuny entre les mans, com un bàlsam. Diàleg efímer de mots solubles.
Mots volatitzats com el perfum d'espígol, farigola i romaní. Menta , madarina i canyella. Sanefes xocolatades. Els dits pintant paisatges imaginàris sobre pells vellutades ..."



A què esperes a trucar?

T'hi podràs resistir?
*****

I el meu regal de part de la Júlia.... Moltes gràcies!

Queden poques hores...

La pista definitiva:



La meva blocaire invisible és rossa i té els ulls blaus o verds. Clarets, vaja...

Que tingueu uns Bons Reis!

dissabte, 3 de gener del 2009

Blocaire invisible



Pistes


6 - A la meva blocaire invisible li agrada " fer treballs manuals "


7 - Viu en una comarca tocada per la ......... com diu una cançó de Sopa de Cabra


8 - Penso que ha fet més trenes i ha posat més llaços al lloc on treballa que a casa seva...

dijous, 1 de gener del 2009

La distància adequada

Al punt que naixem comencem a morir,
i, morint, creixem, i, creixent, morim cada dia,
que en cap moment no parem de fer via
ni per menjar ni jeure ni dormir.
*****
Es passeja divertida per el pis. S'empolaina. Es mira i es remira al mirall.
I jo trastejo com si l'escarràs portés el meu nom.
La rentadora centrifuga a tot gas i el rentaplats es destornilla amb el pes dels atuells.
Xiuxiuejo en veu baixa frases sense sentit i taral.lejo la cançó del seu CD que va a tot volum.
L'assecador dels cabells treu fum i escampa l'escalfor al bany. El baf de la dutxa empolsa el mirall. Hi dibuixa flors, el seu nom i hi apropa els llavis. Un bes glaçat, estampat al mirall. Amb gust d'aigua. Diluït. Estès a l'aire com la roba a l'estiu.
M'hi acosto. Ella obra els ulls, expectants.
No em pregunta. No pregunto. Sabem qui som. Bé... de vegades dubtem.
Lluitem per saber qui guanyarà avui.
Les frases s'interposen. Sembla que el pis sigui una batedora.
Algun dia explotarà i es cremaran les cortines de ganxet de la cuina. L'edredó de seda i les cortines de licra, les cadires tapissades i el sofà de pell. Els quadres i la fusteria.
Pateixo... perquè no es cremin els llibres. El meu tresor i ... el d'ella també.
Ella i jo. Jo i ella.
Em mira i m'estira de la mà. Fa que em miri al mirall.
Hi veig uns cabells embullats i sense color. Apagats. La pell mat i els ulls cansats.
Una dutxa i roba neta. Cabells nets. Mirada neta. Llavis a punt. No cal dir res. Un bes al mirall i la fredor a la pell.
Moviment de calaixos...
Em trec el davantal i em dic que per avui ja n'hi ha prou.
Ella és festiva i la necessito. Endreço la pala, l'escombra i la baieta... els guants...fins demà.
Ara és hora de guaitar cap a fora. Veure el cel amagar-se rere la nit.
Tanco la porta.
Avui la deixo tancada a dins.
Hi ha dies que passejo sola.
Altres en què som les dues que passegem. Una dins el cos de l'altra. Una pensa amb el cap, l'altre amb el cor. És la meva perdició. Es l'altre jo...
******
"De totes les fronteres que l'home construeix, la més fonamental és la que establim entre allò que som i allò que no som. És la frontera a la qual estem menys disposats a renunciar... Hem invertit una pila d'anys en fortificar-la i defensar-la per sentir-nos-hi segurs dintre. És la frontera que estableix la nostra sensació d'éssers separats, de "ser nosaltres mateixos". A mesura que envellim, plens d'anys i de records, i comencem a entrar en el no-res final de la mort, l'últim que abandonem és aquesta frontera. La primera que fem i l'última que esborrem"
Ken Wilber



Cristina Rosenvinge -La distància adequada

Que tingueu un molt bon any!

Pistes Blocaire invisible :

4 - Té un blog "farcit"

5 - No és una super-woman....però poc l'hi falta...